El Garraf ha d’harmonitzar el mosaic de l’activitat econòmica. El declivi del sector industrial ha derivat en una excessiva vel·leïtat de l’economia comarcal i això fa que sigui del tot sensible als cicles depressius perquè no aconsegueix l’equilibri necessari amb l’aportació dels sectors de serveis i la construcció.
La prognosi de la comarca del Garraf és inequívoca des del punt de vista de les causes i els seus efectes. L’econosistema comarcal s’ha gestat de manera progressiva, marcada pel pas del temps i per les mateixes alteracions que han patit els sectors d’activitat econòmica. Una dada significativa és la reducció dels centres de cotització: en els darrers 13 anys, la comarca n’ha perdut un 7,3% (de 4.344 a 4.027).
Amb un 80% del VAB comarcal, avui predomina el pentàmer de serveis integrat pel turisme, el comerç, la cultura, el lleure i la salut. També un 82% dels centres de cotització té a veure amb serveis adreçats al consumidor final. Atesa la temporalitat a la què es veuen sotmeses, l’hegemonia acusada d’aquestes activitats aboca a una certa inestabilitat del mercat de treball; amb excepcions.
Per la seva banda, el sector secundari mostra un retrocés continuat a partir de la desaparició del tèxtil, a mitjans de la dècada dels 70, i posteriorment el metall, fins a conseqüències de deslocalització molt recents. Avui el paper de la indústria és inferior al 10% de l’economia comarcal. El creixement demogràfic del Garraf, un 49% en els darrers 21 anys, contrasta amb el declivi accentuat del sector industrial i també de les empreses de serveis a empreses.
A contracorrent ens trobem amb un increment notable del sector de l’habitatge, com a resposta al creixement de la demanda per part de nous residents. La construcció aporta poc menys del 10% al VAB de la comarca. Les dades de 2022 podrien reflectir, per primera vegada, que el sector de la construcció iguala o, fins i tot, supera el sector de la indústria pel que fa al dinamisme i la contribució al PIB comarcal. Aquest fet és del tot rellevant.
Una altra singularitat de l’economia del Garraf és l’atomització del teixit productiu. Un de cada tres llocs de treball està ocupat per treballadors autònoms. És una de les comarques amb major proporció d’autònoms. A més, la mitjana de plantilles per centre de cotització avui és 6,13 afiliats; molt per sota de la mitjana catalana. Això té a veure amb la feblesa de les estructures empresarials a la comarca. Cal tenir en compte que els principals centres de cotització es troben en el sector públic i en l’àmbit sociosanitari. Sense aquests, la mitjana de treballadors per plantilla cauria a ràtios inaudites.
La dada que posa en evidència el mapa sociolaboral és el percentatge de residents ocupats que treballen fora de la mateixa comarca; un 46%. Això vol dir que s’han de desplaçar a qualsevol altra comarcal per assistir al seu lloc de treball. Aquesta referència és la més extrema de Catalunya.
Pel que fa a la taxa d’autosuficiència, el 88% de llocs de treball que hi ha al Garraf estan ocupats per residents a la mateixa comarca. És a dir, no és una comarca que atregui treballadors que resideixin extramurs.
Aquestes dades expliquen la feblesa del mosaic empresarial i l’estructura socioeconòmica de la comarca del Garraf, que també es revela en la taxa d’atur, sempre per damunt de la mitjana catalana entre 1 i 2 punts percentuals; actualment, l’11,7%.
Més que un antídot, es fa exigible una revitalització del teixit industrial per equalitzar el mosaic empresarial i dotar l’economia comarcal amb una fortalesa que ara no té i, de retruc, assolir un equilibri en el mercat de treball i, en general, en l’aspecte socioeconòmic. Vet aquí que el nou Pla Estratègic d’Activitat Econòmica del Garraf considera peremptòria la recuperació del sector industrial.
La unitat comarcal és un actiu a tenir molt en compte; tant de les institucions com dels agents implicats. Ha de ser el mascaró de proa d’aquest extraordinari repte per a la comarca.
Al costat dels Ajuntaments i el Consell Comarcal, l’existència d’un campus tecnològic (UPC), la implicació d’una organització empresarial com ho és la FEGP i una Cambra de Comerç que torna a bategar, la participació d’unes organitzacions sindicals que dialoguen i sumen, com són la UGT i CCOO, el suport de la Diputació de Barcelona i la capacitat d’implementació de l’Agència NODE Garraf componen la fórmula que avala l’estratègia industrial del Garraf. No deixem de banda, però, altres intèrprets de l’econosistema i, entre ells, les entitats gremials i sectorials i el col·legis professionals.
L’estratègia es diu Garraf Vital i es presenta com el programa de vitalització industrial. El primer objectiu és la recuperació d’activitat transformadora a partir de la indústria ja existent, l’establiment de noves factories i l’atracció d’iniciatives i inversions. La missió és atraure activitat empresarial de nova implantació, propiciar la retentivitat, afavorir la competitivitat, promoure la interrelació i fomentar el coneixement del teixit empresarial de l’entorn.
