En abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.
Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.
La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.
La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.
Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.
No sempre és així i també hi ha excepcions remarcables. Santa Margarida i els Monjos exerceix com a municipi industrial i ho tenen molt clar; no els fa por a l’hora de definir-se. Altres fan el que poden, no dic que no; posem-hi Vilafranca del Penedès, per si de cas. Alguns alcaldes i alcaldesses també ho tenen en el discurs, però només en la facúndia.
La indústria demana actitud i convicció per part dels decisors públics. És una jugada no exempta de risc polític però a la llarga multiplica la solvència del municipi, en termes de sostenibilitat i gestió eficient.
Des del punt de vista supralocal, cal reconèixer que des de NODE Garraf i des del Consell Comarcal de l’Alt Penedès es treballa prou bé la indexació de les parcel·les que es troben en els polígons industrials (és a dir, allò que el sector públic s’encaparra en anomenar polígons d’activitat econòmica i que abreuja amb les sigles PAE). El cas és que avui disposem de finestres internètiques en les què podem consultar les condicions dels terrenys i els immobles per a usos empresarials (podeu entrar a www.poligonsaltpenedes.com i www.nodegarraf.cat). Llàstima que aquesta feina no vingui acompanyada per la fermesa i la determinació per part d’alguns ajuntaments; més entretinguts en curses de sacs i jocs florals.
Com si res.