Sempre m’he considerat un liberal econòmic fins i tot quan aquesta etiqueta, torna a ocórrer una mica ara, ha tingut mala premsa.

Ser liberal no significa creure a cegues en el lliure mercat o tenir una fe absoluta en què aquest s’autocorregeix només, és més aviat postular que, amb totes les seves deficiències i inevitables àrees de millora, l’economia de lliure mercat és la que ha garantit els majors anys de prosperitat i pau a occident.

Remarco això de pau, perquè a vegades s’oblida.

Creixement i competitivitat malgrat tot

Encara que han passat ja els anys de major creixement econòmic, aquests van ser possibles gràcies al lliure mercat. Però encara avui, la majoria de les economies conserven un enorme potencial de creixement gràcies al liberalisme, si bé en formes que els principals teòrics d’aquest moviment –des d’Adam Smith a Friedman− no van poder ni tan sols concebre.

Avui, el creixement potencial està clarament relacionat amb la capacitat d’occident per a competir tecnològicament i créixer a través d’un auge de la productivitat d’empreses i indústries associada a la disrupció i la innovació.

En aquest sentit, lliure mercat significa també que molts projectes tecnològics no arribaran a bon port per una falta de demanda o per una qüestió de timing, ja que l’experiència ens diu que moltes vegades una bona idea, si no és presentada en el moment oportú i quan la gent està disposada a rebre-la, es perd per sempre.

Si Europa opta per un model de major intervenció econòmica, les seves empreses quedaran molt lluny de poder competir amb les d’altres països i s’arrisca a una inevitable colonització tecnològica i dependència econòmica. Salvaguardar el poder adquisitiu dels ciutadans a curt termini no és incompatible amb una política de competitivitat internacional a llarg termini. I per a aconseguir alts nivells de competitivitat és necessari millorar el mercat intern europeu, harmonitzar-lo i flexibilitzar-lo.

El consum i les rendes

Des del punt de vista del consum, la política monetària continua jugant un paper importantíssim. És necessari, com predicava el liberalisme clàssic, limitar el creixement de l’oferta monetària a una taxa constant i moderada i continuar controlant la inflació.

El consum avui pot ser incentivat sense la necessitat de recórrer a un auge de les rendes disponibles. N’hi ha prou amb una política fiscal que alliberi recursos de les famílies i empreses i que permeti a unes gastar i a altres invertir.

Hi ha col·lectius a Espanya especialment llastrats pels impostos, per exemple, els autònoms. Però també moltes petites i mitjanes empreses, els beneficis de les quals són limitats pel pes que sobre els seus comptes tenen impostos directes i indirectes, pagaments a la seguretat social (propis o de treballadors) completament desmesurats i no vinculats a la renda, etc.

Aquest camí de reducció de taxes, ha d’anar acompanyat de mesures de col·laboració públic-privades en apartats essencials com la salut, l’educació i les pensions, limitant la intervenció de l’estat al socors d’aquells grups vulnerables i augmentant la llibertat d’elecció i despeses dels altres, inclosa una classe mitjana cada vegada més minvada a causa de les crisis i els impostos.

 

Foment de l’emprenedoria

No hi ha res més associat al mercat lliure que l’emprenedor o l’emprenedora. L’ésser humà que, amb un somni i una idea, es llança a crear res des de zero. Que és capaç de mobilitzar treball i capital al seu favor fins a construir una nova empresa on abans no hi havia res.

En la reformulació del liberalisme econòmic, el paper dels emprenedors –una figura que ha existit sempre, però que és relativament recent en la literatura econòmica– ha de ser posat en valor.

Són els emprenedors els que fan avançar el mercat i els que enforteixen la innovació tecnològica, tan important per a la competència, com dèiem a dalt. Però, a més, ofereixen un model a les següents generacions sobre com la falta de conformisme i valors com el risc i el caràcter innovador poden ajudar a canviar no sols l’economia, sinó el món.

Aquesta figura, a més, reforça una de les bases ètiques del liberalisme: la responsabilitat individual. La necessitat que cada individu es faci responsable del seu propi destí en el dia a dia laboral i social. Sense que això signifiqui, per descomptat, l’abandó d’aquells que per circumstàncies sobrevingudes hagin quedat en una situació de feblesa o abandó i que necessitin del suport de la resta de la societat per a la seva cura i/o supervivència.

 

Vigència d’algunes posicions liberals

Ja fa moltes dècades que Milton Friedman va plantejar solucions de mercat a tota mena de problemes -educació, atenció sanitària, tràfic de drogues il·legals- que en opinió d’altres experts exigien, per a ser resolts, de la intervenció de l’estat. Opinió que ha continuat sent la comuna fins als nostres dies.

Algunes de les seves idees, considerades inviables llavors, han acabat aplicant-se. Per exemple, la substitució o el complement almenys de les normes sobre contaminació per un sistema de compra-venda de drets d’emissions.

Unes altres de les seves propostes, no obstant això, continuen sonant radicals, però també continuen sent al meu entendre necessàries i possibles. Per exemple, és necessari acabar amb l’excessiu corporativisme en algunes professions; un corporativisme hereu de l’edat mitjana i el seu sistema de gremis. Parlo d’advocats, arquitectes, auditors, i per què no, metges.

També en la gestió de la desocupació algunes receptes del liberalisme clàssic segueixen sense aplicar-se. Per exemple, la protecció a l’empleat continua sent major que la protecció a l’ocupador, la qual cosa dificulta els processos de contractació i acomiadament; perjudica el treballador poder canviar d’un lloc a un altre millor (i amb això, el moviment a l’alça dels salaris en aquelles posicions laborals més demandades) i torna més rígid el mercat laboral, restant agilitat i competitivitat a les empreses, obligades en molts casos a conservar treballadors que no han fet un esforç personal per reciclar-se i mantenir al dia.

En resum, el liberalisme continua sent avui, amb tot, l’únic camí viable per a retornar a Europa una posició capdavantera en el concert econòmic internacional.