Era previsible. Feia mesos que se’n parlava del passaport Covid. I l’únic que faltava era començar a fer-ho obligatori per restringir certs moviments a qui no el té disponible. Mesos enrere la motivació pel seu ús era assegurar certa mobilitat de les persones per Europa, una aposta per salvar l’estiu turístic. Però era poc més que un tràmit fronterer. De mica en mica diversos països van començar a exigir-lo per accedir a certs espais. Ara, ja tenim a casa l’obligatorietat de mostrar-lo en l’oci nocturn, gimnasos, bars i restaurants. Ens estem acostumant, però no fa tant, exhibir aquest full amb dades sobre el nostre estat de salut en hagués despertat incomoditat, si més no.
Anar a un restaurant, per exemple, avui és un constant chequeig de passaports Covid, o Certificat Digital Covid-19 de la Unió Europea oficialment. És rutinari ja. No obstant això, estem acceptant un tractament de dades poc convencional. Tots els procediments que s’han anat incorporant, afortunadament per a la protecció dels drets de les persones en matèria de privacitat amb la implementació del RGPD, queden qüestionats amb accions com aquesta.
Deixem al marge que sense passaport, comencen els problemes. És a dir, sense vacunar-se. Certament, el bé comú de la salut col·lectiva es pot plantejar com una finalitat superior a la decisió personal de cadascú de quan vacunar-se o no fer-ho. Ja han sorgit moviments de rebuig al fet de limitar la mobilitat als no vacunats, de no permetre l’assistència al lloc de treball… perquè vist així, el no permetre l’accés a espais interiors ja queda fins i tot com quelcom menor.
La qüestió és que les normes generals de prevenció imposades per les autoritats sanitàries per fer front a la Covid-19 tenen prioritat. Tenen el recolzament legal necessari -que no sempre ha estat igual a cada comunitat autònoma ni en temps ni fons-. Per tant, és legítim requerir aquesta acreditació amb informació personal. Ara, l’evident improvisació de com s’ha dut a terme tot plegat és incòmoda. Per als propietaris dels restaurants, per exemple, haver de responsabilitzar-se d’aquest tractament de dades és un problema sobrevingut i no buscat. El podem reduir a un tràmit, un gest amb el lector de codis QR i prou, però això és un control d’accés i un registre d’assistents a un espai que té en majúscules el nom de tractament de dades personals. Per completar-ho, relatiu a dades de salut. I l’usuari? Entrant en la roda, ha acceptat tot plegat perquè haver de mostrar el passaport és vox populi, però allò d’estar informar degudament i donar un consentiment exprés inequívoc, traçable, exigible a qualsevol activitat amb gestió de dades, l’hem oblidat. I pot ser un mal precedent.
