És una cosa tan recent, que tota prudència és poca per parlar del tema. Sovint parlem que la tecnologia, com la vida mateixa, va més de pressa que les normes que intenten regular-la i en termes de privacitat i protecció de dades estem molt habituats que sigui així.
La màxima expressió d’aquesta situació la trobem ara mateix amb el metavers, un entorn virtual que porta al límit qualsevol plantejament anterior respecte les persones i la tecnologia. L’Agència espanyola de protecció de dades defineix el metavers com a un entorn virtual plenament datificat des del seu disseny i concepció, i per això pot ser molt intrusiu. El conjunt de dades que s’hi tracten augmenta de forma exponencial, pel que els nous reptes per delimitar el que fins ara creiem que teníem més o menys controlat són majúsculs.
El metavers és l’elevació de l’activitat en xarxes socials a un nivell extrem, superant la simple aportació discursiva o visual de les xarxes que coneixem ara, i portant-la fins al punt d’incloure dimensions com la social, econòmica, política o emocional. És a dir, arribar a virtualitzar tots els aspectes de desenvolupament de la persona. El plantejament del metavers és que pots tenir una vida plena en un món virtual. És una experiència absolutament immersiva en espais virtuals i allà s’hi pot actuar socialment amb una identitat digital absolutament aïllada del món real, si així es vol. Si ho pensem, les aplicacions són infinites. I doncs? Com es pot intentar regular mínimament això? Economia, oci, jocs, feina, educació, salut… I és clar, en tot això hi ha possibilitat de negoci, per tant, qui s’ho vol perdre? Ni que sigui per no deixar passar el tren.
Hem de coincidir amb les reflexions que està fent l’AEPD sobre el metavers quant a detecció de riscos en molts àmbits, sigui la vigilància massiva, la discriminació, la pèrdua d’autonomia personal, el frau o la suplantació d’identitat. I com diu, fins i tot riscos personals, en la mesura que pot intervenir sobre la pròpia salut.
No estem preparats per a tot el que pot arribar a suposar permetre que la vida, real o virtual, giri al voltant de decisions de certs algoritmes. I ja no és ciència-ficció. Ara pot semblar que tot això ens queda lluny i que el dia a dia comú, la nostra feina ordinària està fora d’aquest abast. Però tornant al que diem a l’inici, això va a una velocitat de vertigen.
