Aquest mes de febrer el govern espanyol ha presentat l’avantprojecte de llei per a la reducció de la durada màxima de la jornada ordinària de treball, el registre de jornada i el dret a la desconexió.
Sens dubte és un pas molt important per passar d’una jornada màxima de 40 hores setmanals de mitjana anual a 37,5 hores (mantenint les mateixes condicions salarials i amb l’increment pertinent del salari mínim interprofessional).
Ara bé, cal recordar que no és el pas definitiu ja que caldrà superar la votació al congrés dels diputats on el govern no te majoria.
La reducció de jornada ha estat i és un tema que genera molt debat . Sense anar més lluny, en el mateix govern s’ha pogut visibilitzar un desacord i cert malestar entre el ministeri de treball i el d’economia tot i que finalment s’ha fet valer la posició del ministeri de treball.
Govern i oposició tampoc es posen d’acord en aquest tema però el més rellevant és que alguns partits polítics que recolzen al govern tampoc ho veuen del tot clar i els seus vots són imprescindibles per a la seva aprovació.
D’altra banda també cal dir que aquesta mesura arriba sense l’acord entre sindicats i patronal. De fet, certes organitzacions empresarials acusen al ministeri de treball de manca de debat i la major part d’organitzacions empresarials s’hi han mostrat contràries.
Arribats aquest punt ens podem preguntar: Perquè hi ha aquestes veus tant critiques? No és cert que cal un increment salarial per tal que les persones treballadores tinguin més poder adquisitiu i així poder fer front al fort increment de preus? Treballar més hores vol dir més productivitat? No és motivadora una reducció de jornada que ajudi a conciliar la vida familiar?
Els arguments de les veus crítiques a aquesta reducció van dirigides, bàsicament, en dos punts:
Primer: demanen la seva aprovació via negociació col.lectiva donat que ja hi ha convenis col.lectius que disposen d’una jornada inferior a les 40 hores esmentades; això és així perquè en certs sectors és més factible que en d’altres (no és el mateix el sector d’oficines que el sector d’hostaleria, per exemple.)
Segon: l’increment en els costos salarials. Aquí permeteu que posi un exemple aclarint prèviament que si parlem d’empreses no només parlem de multinacionals , també parlem de petites i mitjanes empreses. Per cert, segons un recent informe de Funcas aquestes darreres generen un 62,1% de la ocupació empresarial.
Doncs bé, posem que un petit autònom amb uns ingressos moderats necessita una persona que l’ajudi en el seu negoci i es planteja la seva contractació laboral.
Fins fa ben poc el Salari Mínim era de 1.134 € mensuals per 14 pagues amb una jornada mitjana setmanal màxima de 40 hores.
Ara és de 1.184 € mensuals per 14 pagues amb la intenció d’una jornada de mitjana setmanal màxima de 37,5 hores
L’increment en el cost salarial és evident però no ens oblidem del cost de la seguretat social que en els darrers anys ha anat augmentant.
Seguint l’exemple exposat, aquests 1.184 € mensuals s’han de multiplicar per 14 pagues i dividir per 12 mesos per tal de prorratejar les pagues extra i calcular la base de cotització mensual.
Llavors, la base de cotització mensual mínima seria de 1.184 € + 197,33 € de prorrateig de pagues : 1.381,33 €
Sobre aquesta base cal afegir un mínim d’un 32% en concepte de seguretat social (tenint present que hi ha alguns percentages que són variables).
És a dir, que tenir a una persona contractada a jornada sencera comporta un cost de seguretat social mínim d’uns 442 € i això situa el cost total mínim en uns 1.823 € (aproximadament)
I evidentment podria seguir fent càlculs amb la fiscalitat i el cost de la seguretat social de la pròpia persona autónoma que no ha parat de créixer i suposa una part molt important.
Però bé, amb tot el que he exposat i pensant en les preguntes fetes anteriorment: creieu que aquest autònom és contrari a la millora del nivell salarial d’aquesta persona? O és que potser no en podrà assumir els costos imposats pel govern?
Penso que aquestes darreres preguntes ens poden fer reflexionar i ajudar a treure etiquetes de “bons” i “dolents” i, sobretot, cal que aquesta reflexió la faci el govern per aprovar una mesura que millori drets pèro sense “castigar” encara més a unes petites i mitjanes empreses que ja suporten una càrrega fiscal i social molt important.
Pel bé de tothom cal que el govern sigui proactiu i també procuri el manteniment i creixement d’aquest teixit empresarial ja que ens hi estem jugant, entre altres, la creació d’ocupació.
