Les tres comarques sumen 2.863 habitatges de protecció oficial construïts en els últims vint anys, encara insuficients per cobrir les peticions demandades
El Gran Penedès havia registrat 5.553 sol·licituds per accedir a un habitatge de protecció oficial (HPO) a tancament del 2023. De les tres comarques, el Garraf és la que n’ha edificat més en les últimes dues dècades, en concret, 1.220 HPO, segons les dades facilitades per la Secretaria d’Habitatge. L’Alt Penedès no queda lluny d’aquesta xifra, tot i comptar amb uns 50.000 habitants menys, la comarca s’ha construït 1.055 HPO.
En aquest sentit, es desmarca el Baix Penedès, on s’han edificat gairebé la meitat que a les comarques veïnes, amb 588 habitatges de protecció oficial des de l’any 2002 fins a tancament de 2023. D’aquesta manera, entre les tres comarques que conformen el Gran Penedès sumen 2.863 habitatges de protecció oficial construïts en les darreres dues dècades, xifres que encara són insuficients per cobrir les peticions demandades. La Granada és el municipi del Gran Penedès que té més pisos socials per cada mil habitants, amb una mitjana de 45,5 HPO/1.000 habitants. El seu alcalde Joan Amat ha explicat que aquesta alta proporció d’HPO ve de lluny. En concret, Amat explica que la Granada “va passar dels 1.200 als 2.000 i escaig d’habitants en un període de tres anys” a causa de la construcció en massa de pisos socials. Avui en dia el poble “no té cap pis per oferir”, tot i que segons l’informe a inicis de 2024 hi havia set persones a la Granada que sol·licitaven accés a HPO. No obstant això, Amat explica que hi ha en marxa “un bloc per acabar” però el municipi no pot continuar construint aquest tipus d’habitatge en desproporció, ja que “als veïns els has de poder garantir serveis de qualitat” i l’última vegada que es va edificar amb desmesura els serveis públics del poble es van “desbordar”. L’alcalde de la Granada defensa “un habitatge digne per a tothom” però també remarca que no es pot “posar en perill als habitants i els seus serveis”. Amat creu que els municipis del Gran Penedès haurien de contribuir a construir en la mesura del possible segons la realitat de cada localitat i, es qüestiona cap a quina direcció anirà el territori i el servei públic que es podrà oferir si es redimensiona desproporcionalment. Tornant a la llista de municipis del Gran Penedès amb més proporció d’HPO/1.000 habitants, després de la Granada, la segueixen en la llista, l’Arboç (32,7) i el Pla del Penedès (29,6).
Dels 47 municipis que conformen les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i el Garraf, un 40,42% no ha construït cap habitatge de protecció oficial en els últims vint anys. Entre aquests destaquen Cubelles i Calafell, dues poblacions que superen els 15.000 habitants i que sumen 723 sol·licituds d’accés a pisos socials. D’altra banda destaca Sitges, el municipi del Gran Penedès que ha construït més HPO (633). En concret, concentra el 22,1% de tots els habitatges d’aquesta tipologia de les tres comarques. Tanmateix, les capitals de cadascuna de les tres comarques també agrupen gran part del gruix d’edificacions, excepte Vilanova i la Geltrú (294) que ha construït menys de la meitat d’HPO que Sitges, tot i ser el municipi més poblat del Gran Penedès. En canvi, Vilafranca representa el 55% dels habitatges de protecció oficial edificats a l’Alt Penedès entre l’any 2002 i el 2023 (579), mentre que el Vendrell protagonitza el 41% de la construcció d’HPO al Baix Penedès (240). La realitat de la majoria dels municipis de l’Alt Penedès que tenen menys de 5.000 habitants (tots menys Vilafranca, Sant Sadurní, Gelida, Santa Margarida i els Monjos) és l’escassa edificació d’aquesta modalitat d’habitatge, per això les capitals es desmarquen pel que fa a unitats edificades. De fet, si ens centrem en tota la resta de la comarca, únicament s’han construït 150 pisos socials des de 2002 a l’Alt Penedès. Seguint aquest mateix criteri d’estudi al Garraf, el 50% de les localitats de la comarca no ha edificat cap HPO en els últims vint anys. Aquest és el cas de Cubelles, Canyelles o Olivella. D’altra banda, al Baix Penedès, únicament un 35,7% dels municipis ha construït algun pis social al llarg de les últimes dues dècades. La realitat de la majoria dels municipis del Gran Penedès és l’escassa edificació d’aquesta modalitat d’habitatge, una situació que s’emmiralla de la generalitzada a Catalunya. Autonòmicament, dos de cada tres municipis no han construït cap pis social en vint anys, mentre s’ha triplicat la demanda. Marçal Font, arquitecte adscrit al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) explica que “l’objectiu principal és crear un habitatge digne, que compleixi amb tota la normativa vigent, dintre dels estàndards que marca la normativa de la Generalitat”, és a dir, unes pautes establertes que marquen “uns mòduls de cost per metre quadrat que necessàriament cal complir”.
Habitatges de protecció oficial construïts del 2002-2023 al Gran Penedès
En quant la integració d’aquests habitatges a l’entorn urbà i les comunitats dels municipis, Font creu que “cal que s’integrin amb el paisatge i el clima d’acord amb el lloc on s’ubiquen. El seu disseny ha de quedar diluït en la resta de les edificacions, des de l’exterior no s’ha de diferenciar si és o no de Protecció Oficial”. L’arquitecte assegura que el repte més gran que afronten els HPO “és poder accedir els encàrrecs, que en promoció pública es fa a través de concursos públics”, ja que “fan falta terrenys”. Font també profunditza en el seguiment que cal fer una vegada estan llogats, “sobretot en aquelles promocions que són conflictives, no es pot deixar que es perpetuïn i siguin un problema, quan el que es buscava era una solució”. Finalment, el col·legiat assenyala que els pisos socials “compleixen amb la normativa i són altament eficients”, així com han estat pioners “a marcar un mínim d’habitatges accessibles per a persones en discapacitat en cada promoció”. D’altra banda, Font pensa que en la Protecció Oficial pública, on els espais “els ofereixen lliurement els ajuntaments i la seva construcció es fa a través d’empreses públiques, tenint en compte el retorn posterior en venda o lloguers que posteriorment es recapta, el diferencial per l’administració és molt compensat”. Malgrat això, l’altra cara de la moneda l’exemplificaria la promoció oficial privada. En aquest sector l’arquitecte creu que “caldria adaptar els mòduls del metre quadrat al preu de mercat de cada zona, si el promotor no s’hi pot guanyar la vida no farà habitatges de Protecció Oficial. Aquí sí que l’administració ha d’aportar moltes ajudes econòmiques”. Finalment, Font destaca que la “protecció oficial ha de controlar els costos amb la voluntat d’arribar al màxim de persones possibles, per fer-ho cal ajustar les dimensions dels habitatges complint amb els mínims d’habitabilitat i la qualitat s’ha de concentrar en una construcció segura, duradora i eficient energèticament i no tant en destinar diners en acabats més decoratius”.