PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Agustí Romeo Huguet

L’actitud davant l’aprenentatge

Un estudiant d’arts marcials es va aproximar al seu mestre amb una pregunta:
- “M’agradaria augmentar el meu coneixement de les arts marcials. A més del que vaig aprendre amb vostè, m’agradaria estudiar amb un altre professor per poder aprendre un altre estil. Què pensa de la meva idea?”.

- “El caçador que assetja dos conills a el mateix temps”, va respondre el mestre, “corre el risc de no poder atrapar cap.”
Conte zen d’autor desconegut sobre l’aprenentatge, en el que podem observar dues actituds oposades.
No es pot menysprear l’actitud de l’estudiant al voler aprendre de diferents fonts. La seva actitud és elogiable ja que representa la voluntat d’ampliar els seus coneixements i interès per progressar. La seva actitud denota a més, ímpetu, força i l’empenta pròpia de la joventut.
L’actitud del mestre davant la proposta del estudiant, també s’entén. Representa la veu de l’experiència. L’advertència que “qui molt abraça, poc estreny”, que posa de manifest les limitacions humanes en voler emprendre moltes coses a la vegada, ja que difícilment podrà dominar-les totes.
El mestre deixa clar a l’alumne que ha de centrar-se i seguir un únic estil d’aprenentatge.
No hi ha res més important en el procés de formació i aprenentatge com portar a l’alumne o participant a que prengui aquesta decisió. Sense la seva pròpia voluntat i decisió, no hi ha res.
L’actitud en l’aprenentatge és vital, i per això, el formador, ha de crear les condicions ideals per a la presa de la decisió, que es manifestarà en l’alumne o participant. El saber despertar interès i curiositat, l’atenció, treball com la persistència, són absolutament necessàries per al procés d’aprenentatge.
Desgraciadament, el terme “aprenent” i el seu significat, està en desús en la “empresa moderna”. Considero de vital importància recuperar aquesta figura amb el seu significat.
L’aprenent podia treballar a temps parcial al mateix temps que completava o no la seva formació. També es donava el cas en què no volien o bé no es podien permetre, per motius econòmics o familiars, continuar estudiant.
Aquests s’oferien a empreses i fins i tot a professionals autònoms per, a canvi d’una retribució més aviat testimonial, aprendre un ofici.
Amb la universalització de l’educació obligatòria, la febre pels títols universitaris i la cada vegada més estricta regulació de les fórmules contractuals en el mercat laboral la figura ha anat desapareixent.
En el model alemany per exemple, els aprenents es formen en el lloc de treball, al mateix temps van, a temps parcial, a un centre de formació en què se’ls ensenyen els coneixements teòrics i les competències bàsiques.
El procés d’aprenentatge, per tant, es desenvolupa, en essència, en centres productius o de serveis empresarials, en fàbriques, en despatxos de professionals liberals o en la pròpia administració pública.
El treball dels aprenents és remunerat en una quantia moderada que varia segons la professió i al llarg del temps. Per finançar aquest sistema, tant les empreses com l’Estat aporten recursos econòmics.

0
0
0
s2smodern