Un crustaci estava molt orgullós de la seva closca. Deia a un peix:
- “Sí senyor; el meu és un castell molt fort. Quan el tanco, ningú no pot fer més que apuntar-me amb el dit.”
Així, mentre estaven parlant, es va sentir un xip-xap. El peix va fugir ràpidament, mentre que l’altre es va tancar al seu embolcall.
Va passar una bona estona i el crustaci va començar a preguntar-se què havia passat.
Com que tot semblava molt tranquil, va obrir les valves per indagar i va notar que ja no es trobava en el seu mitjà habitual.
Efectivament, estava al costat de centenars d’altres animals semblants a ell, en una parada del mercat, sota un cartell que deia:
- “1000 el quilo”

Ens ha tocat viure temps convulsos i inestables... temps que fan que la nostra seguretat no sigui tanta. El més fort pot deixar de ser-ho en qualsevol moment.
Temps ràpidament canviants que no ens proporcionen seguretat ni tranquil·litat. Com el crustaci, que es creia molt fort i segur, i no ho va ser tant.
La seguretat que ens hauria de proporcionar una vida laboral al seu ocàs per exemple, i que no és així.
Una generació enrere, un treballador de 60 anys ja sabia amb que comptar en els propers anys, fins i tot de jubilat. Els darrers anys de vida laboral solien ser “tranquils”.
Avui no és així. El sistema de pensions sembla “tremolar”,... No hi ha res clar, les lleis canviants no proporcionen aquesta tranquil·litat. Semblem condemnats a patir fins a l’últim moment.
Els plans a llarg termini... estan de capa caiguda. No podem planejar en aquest context d’inestabilitat social, política, epidèmica, tecnològica, etc etc.
L’estalvi podria ser una vacuna per a aquesta incertesa personal futura. Llàstima que estalviar, econòmicament parlant, sigui més difícil cada dia sent aquest un concepte amb tendència a desaparèixer.
O és que els “incentius al consum” i el consumisme també tenen la seva part de protagonisme en tot això?
La “seguretat social” no és cada cop més insegura?