Hi havia una vegada... “Un captaire que demanava almoina dignament, i algú que passava per allà li va dir:
-¿No et fa vergonya exercir aquest infame ofici podent treballar?
-Et demano diners -va respondre el captaire-, no consell.
Tot seguit va tornar l’esquena, conservant tota la seva dignitat”.
Mini conte atribuït a Voltaire (segle XVIII) que gira entorn de l’amor propi.
L´amor propi és la relació que tenim amb nosaltres mateixos. És conèixer-se i acceptar-se tal com som. Implica reconèixer els nostres defectes sense deixar de valorar-nos, però tampoc sense creure que som perfectes.
Amor propi i autoestima estan molt relacionats, però no és exactament el mateix.
L’autoestima s’alimenta del valor que donem a totes les dimensions de la nostra vida. L´amor propi va un pas més enllà: és l´acceptació incondicional del nostre ésser. No depèn de qui som o què fem.
Cenyint-nos al relat, l’amor propi del captaire no fa gens sentir-se superior a ningú, al contrari. Tenint una autoestima i amor propi en la seva justa mesura, no cal comparar-nos amb els altres, ets feliç amb qui ets i amb allò que tens o que no tens.
La nostra manera de ser, es manifesta també al nostre entorn laboral. L’amor propi pot aportar un paper important en el nostre benestar laboral i en les nostres relacions professionals construint un ambient laboral saludable i motivador.
L’amor propi a la feina consisteix a reconèixer el nostre valor i, a celebrar els nostres èxits. Així es crea un entorn on prosperar.
Per fomentar aquest amor propi i l’autoestima cal creure en la nostra tasca i estar convençuts que aportem un valor únic al nostre equip més proper. D’aquesta manera, augmenta la nostra confiança millorant el nostre rendiment i les nostres relacions professionals.
Tenim doncs clar que l´amor propi és positiu i necessari per ser feliç. No obstant això, i com tots els excessos, quan l’amor propi es converteix en un sentit d’auto admiració constant, pot provocar problemes relacionals amb els altres.
L’excés d’amor propi es coneix com a “narcisisme”. És considerat un trastorn mental caracteritzat per aquesta necessitat constant d’admiració que sol desembocar en una manca d’empatia i arrogància. Les persones narcisistes solen també sentir-se insatisfetes malgrat els seus èxits.