“Al Lieh Tzu s’explica que un home, que havia perdut la destral, sospitava que li havia robat el fill del seu veí.
La seva manera de caminar, el seu tarannà i la seva manera de parlar ho assenyalaven com el lladre. Les seves accions, cadascun dels seus moviments i, de fet, la seva conducta en general indicaven amb claredat que ell i no altre havia robat la destral.
Amb el temps, però, mentre cavava al seu jardí, el propietari es va trobar amb la destral perduda.
L’endemà, quan va tornar a veure el fill del seu veí, no va trobar cap rastre de culpa en els seus moviments, ni en les seves accions, ni en la seva conducta en general”
“Una faula taoista” va ser escrita per Julio Trujillo, escriptor mexicà contemporani que, encara que dedicat principalment a la poesia, en aquest relat es va fonamentar en el taoisme filosòfic.
A través d’aquesta anècdota intenta explicar com l’ésser humà és capaç de posicionar-se davant d’idees errònies i jutjar algú sense tenir arguments vàlids.
Com es desprèn del propi relat, una falsa suposició pot ser font de conflictes en les relacions interpersonals. (El fill del seu veí es va convertir en “un lladre” als ulls del protagonista). Solem aferrar-nos a una única idea sense explorar altres possibilitats i tancant-nos així a altres arguments.
Suposar és una actitud innata en nosaltres ja que necessitem trobar explicacions als nostres dubtes, temors o recels. I això, possiblement ens porti a falsos judicis.
En pensar que la idea és certa, es sol desencadenar una reacció emocional que insisteix a auto convèncer-nos cada cop amb més força.
I es que Buda ja va dir que “ni el teu pitjor enemic et pot fer tant de mal com els teus pensaments”.
Se sap que els nostres cervells fan moltes suposicions, gairebé inconscientment, al llarg del dia. No obstant això, quan es tracta de conèixer i entendre les persones, les suposicions poden resultar errònies. Hem d’intentar, per tant, no precipitar-nos a jutjar una persona a partir d’una primera impressió.