Hi havia una vegada... A prop de Tòquio vivia un gran samurai, ja ancià, que es dedicava a ensenyar el budisme zen als joves.
Malgrat la seva edat, corria la llegenda que era capaç de vèncer qualsevol adversari.
Un dia un guerrer conegut per la seva total falta d’escrúpols va passar per la casa del vell. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: esperava que l’adversari fes el seu primer moviment, i, gràcies a la seva intel·ligència privilegiada per captar els errors, contraatacava amb velocitat fulminant.
El jove i impacient guerrer mai havia perdut una batalla.
Coneixent la reputació del vell samurai, va anar allà per derrotar-lo i augmentar encara més la seva fama.
Els estudiants de zen que es trobaven presents es van manifestar contra la idea, però l’ancià va acceptar el desafiament.
Ja a la plaça de la ciutat, el jove va començar a provocar al vell:
Va llançar-li algunes descalificacions, el va escopir i li va dir tots els insults coneguts, ofenent fins i tot als seus ancestres.
Durant diverses hores va fer tot el possible per treure’l de polleguera, però el vell va romandre impassible. Al final de la tarda, ja exhaust i humiliat, el jove guerrer es va retirar de la plaça.
Decebuts pel fet que el seu mestre acceptés tants insults i provocacions, els alumnes li van preguntar:
-Com ha pogut suportar tanta indignitat? Per què no va usar la seva espasa, tot i saber que podria perdre la lluita, en comptes de mostrar-se com un covard davant de tots nosaltres?
El vell samurai va respondre:
-Si algú s’acosta a tu amb un regal i no l’acceptes, a qui pertany el regal?
-És clar, a qui va intentar lliurar-lo -va respondre un dels deixebles-.
-Doncs el mateix val per a l’enveja, la ràbia i els insults -va afegir el mestre-. Quan no són acceptats, continuen pertanyent a qui els carregava amb si.
Què passaria si no cedíssim a provocacions, insults i intents d’humiliació? No podem canviar l’actitud dels altres, però podem triar no entrar en el joc, i no caure en la provocació.
L’actitud intel·ligent davant la provocació, és per descomptat, no caure-hi.
El provocador espera la nostra reacció. Si no es produeix... el desarmem.
Encara que costi, hem de reprimir la nostra reacció, generalment impulsiva i poc meditada. Una reacció de la qual possiblement sortim vençuts i que posteriorment ens penedirem d’haver-la dut a terme.