PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online del Penedès i el Garraf

 

PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online del Penedès i el Garraf

Daniel Iborra Fort

La pandèmia i les prioritats d’una democràcia eficient

No hauríem de perdre aquesta oportunitat per a incorporar en l’agenda política la reforma en profunditat de l’administració... passada la pandèmia, quan els ciutadans surtin de l’UCI, l’Estat hauria de passar pel quiròfan. Manel del Castell, director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, en La Vanguardia, “Estat sí, però que funcioni”.

El problema és que el coronavirus ha recaigut en una Espanya amb greus patologies: un estat ineficient, una economia amb greus problemes estructurals denunciats des de fa temps pels nostres grans economistes i una classe política incompetent. La sensació és que estem en una altra nit del Titanic que provocarà unes destrosses de tal magnitud que haurem d’ajustar el control de la despesa pública i la nostra administració perquè sigui més eficient amb molts menys recursos. El que no vam fer en desenes d’anys ho haurem de fer en uns pocs mesos.
Un estat ineficient és el que descura la qualitat del seu sistema productiu que és el fonament de la riquesa nacional, de l’ocupació i del sistema de protecció social. El que s’apropia dels recursos que té en administració desviant-los a interessos partidistes i fins a personals i el que descura la qualitat i els costos de la gestió dels serveis i les prestacions socials. I per aquest motiu, és essencial la competència del gestor públic, la qualitat tècnica del seu equip i l’elaboració d’un programa seriós i solvent dirigit a l’interès públic i no a guanyar les eleccions. Un estat no pot ser eficient si els seus dirigents no ho són.
Cal destacar el treball del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, que ha demostrat la seva enorme vàlua professional (com també Airef). La situació econòmica és tan greu que el catedràtic Garcia Montalvo (premi d’economia Rei Jaume I 2019) va declarar a El Espanyol que “després de dues crisis, els joves tindran el nivell de renda dels seus avis o besavis”.
El passat 4 de maig, els mitjans recollien les recomanacions del Banc d’Espanya davant el risc que la crisi provoqui una destrucció de teixit productiu i de la confiança dels agents econòmics més greu de la que preveu el Govern, seria necessària una resposta diferent per part de les administracions públiques, ja que el sosteniment de rendes seria insuficient.
De moment, la intervenció del Banc Central Europeu en els mercats ha aconseguit contenir l’avanç de les primes de risc, però això no significa que el problema estigui solucionat. A mitjà termini, quan la situació torni a la normalitat, hauria d’implementar-se un programa de consolidació fiscal i de reformes estructurals que redueixin els desequilibris de l’economia i elevin el seu creixement potencial. Aquest programa de reformes l’ha exigit el BE els últims temps, sense que els gestors polítics l’hagin atès. Difícilment ells podran dur a terme alguna cosa que han ignorat.
Recomanacions: reduir l’elevat volum de deute públic, millorar la competitivitat de l’economia (menys embull legislatiu regional i més educació, més I+D, capital humà i tecnologia), desafiament demogràfic, es necessita suport a les famílies en suport a la natalitat i l’activitat femenina pel seu impacte en la despesa pública, pensions i sanitat, cal reprendre la senda de la consolidació fiscal, hi ha marge per a fer una despesa pública més eficient, reformar pensions abans que envelleixin més els votants.
Abans de la pandèmia, la imminència de la qual no la van prevenir els nostres dirigents, escrivim el següent (29 gener, 2020). “El 29-11-2019, la premsa recollia el baròmetre del CIS de novembre sobre el qual la població considerava els seus principals problemes amb un salt en l’apartat dels polítics, en general, els partits i la política que passa del 37,8 al 45,5%. No és estrany quan els problemes socials s’estan engrandint i en els pactes de govern no es veuen solucions realistes per a la població. L’atur passa del 56,9 al 60,3%, l’economia de 29,1 al 30,4%, la independència de Catalunya del 8,1 al 19%, la sanitat del 13 al 15,2%, les pensions fins a l’11,4 des del 8,1% anterior... Cap d’ells apareix com a primera preocupació de mitjans influents quan analitzen la frustrant situació política, és com si la sort dels seus clients els anés aliena. Per què aquesta desproporció entre el que preocupa els polítics i els mitjans que els donen suport i a la població?
Serà que als polítics només els interessa el seu atur i no el dels altres? Per què apareix com a preferent un problema com el canvi climàtic quan la seva solució no depèn de nosaltres sinó de països identificats els quals ni es nomena?
No serà que aquesta falta d’atenció als problemes socials dels ciutadans és la causa de l’enorme salt en la preocupació sobre els partits i els polítics? Per què els mitjans segueixen l’agenda dels polítics com a principal ocupació i no el seu problema de la deserció de clients farts de la seva falta de solvència i serietat, que és la base del seu negoci? Quan la gent valorarà als polítics per la seva capacitat de gestió?
Com confiarem que ells ens resoldran els problemes del nostre futur si van ser incapaços d’encertar la proximitat i la gravetat de la pandèmia? Si no ho van veure ni en la seva expansió i amb les dades reals que tenien per què hem d’esperar que gestionin millor un futur que no existeix?
Un dels textos més clars i complets sobre la pandèmia és aquest de Guy Sorman “La gran feblesa de les democràcies haurà estat la seva falta de preparació. Aquesta pandèmia era predictible, havia estat anunciada pels epidemiòlegs i diverses alertes l’havien advertit (Sars el 2003, Mers el 2012). Com explicar l’absència de mascaretes, equips de protecció, medicaments essencials i plans logístics?... Davant l’absència d’amenaces imminents i òbvies, en tot Occident s’ha oblidat el paper fonamental dels estats, que és garantir la seguretat dels ciutadans.
La classe política occidental ha deixat de costat l’essencial i ha preferit multiplicar les accions públiques, mediàtiques i mancades de significat... Després de la pandèmia serà necessari replantejar-se, si no la democràcia liberal, el reclutament de la classe política i les prioritats dels estats.
Estem cansats d’estats cars, burocràcies caduques i polítics narcisistes, amb els seus desastrosos resultats. Cal trobar de nou la serietat en la política, l’interès general, la competència i el sentit comú (Guy Sorman).

0
0
0
s2smodern

 Ja és a la venda el número 108