La inspiració i la mediumnitat ens arriben quan estem en trànsit. Trànsit seria l’estat interior excitat del geni fecund i la suspensió dels sentits usuals durant una sessió mística, hipnòtica, espiritista o inspirada. És una de les 80 categories del Model Major del Globàlium de Xirinacs.
Un moment quotidià de trànsit el tenim quan entrem en son i sentim la sensació de felicitat per l’abandó dels problemes de la vida corrent. I quan ens despertem i ens queda la felicitat de la irrealitat abans d’assumir les càrregues diàries que ens esperen amenaçadores. Ja som en el món extern però encara no ens n’hem acabat d’adonar. Entremig hi trobem tots els graus de consciència fenomènica, des del grau zero del son profund o la hipnosi passant per formes semiconscients atenuades i més superficials com la suggestió i l’autosuggestió.
Fer coses amb gràcia i art demana inspiració. Inspiració què trobem en trànsit en aquell punt culminant de la possessió transmutadora del tendre i sagrat món interior psíquic i místic. En replegament radical i absolut de la realitat què ens connecta amb la llavor original de tot posterior desenvolupament mundà. És pouant la inspiració que plenament enfocats i guiats per l’esperit de les muses fem coses que superen el nostre nivell tècnic o artesà.
Artistes i mèdiums espiritistes inspirats són posseïts per la força radical de la passió. Un inspirat no pot ser ni fred, ni mecànic o, pitjor, tècnic o robot. La inspiració sacseja de soca-rel. I és aquesta agitació interior la que excita, fa vibrar, i et torna radiant. El ver artista, quan està inspirat, és gloriós, enlluerna el nostre ànim, ens colpeix subjectivament. És un il·luminat il·luminador. És pura llum. Per obrir-se a la inspiració cal una mort estètica a si mateix, i una mena d’esperança estètica en què el dia de la visita inspiradora és a prop i no fallarà. Alguns artistes impacients i amb poca fe en ells mateixos han intentat forçar la visita inspiradora amb drogues que a la llarga els ha anat deteriorant la creativitat i la salut, tornant-se dependents i esclaus de llur pròpia producció. La part bona de tot plegat és que la nostra part artística només depèn de la fe en la inspiració i l’obediència a la inspiració quan ve.
