Intenció és la meva voluntat, allò que jo vull. Triar, decidir, tendir, determinar actes de voluntat en ordre a un fi. L’exercici mundà de la llibertat responsable i el compromís. Intenció és vivència mundana, una tensió que va de dins cap a fora.
En el Model filosòfic de Lluís Maria Xirinacs Intenció té un significat vivencial. Distingeix el fet de viure del fet de ser. El Subjecte és qui viu, qui té intencions, intenses, amb intensitat; mentre què l’Objecte és. També distingeix intensió d’extensió. Intensió seria la tensió que va cap a l’interior, cap endins del Subjecte i el terme extensió el reserva per la part externa des de fora, de l’Objecte.
Occident tendeix a desvirtuar la vivencialitat de la Intenció, acostuma a explica-la amb referents exteriors i objectius. Redueix la Psíquica a psicologia experimental objectiva i desvivenciada.
La Intenció és el motor subjectiu de tot canvi. Sense ser ni Desig ni Astúcia és un entremig enriquit pel to vital del Sentiment i el discurs intel·ligent del Sentit. El Subjecte té la voluntat quieta i, quan tria, decideix o determina, la torna en Intenció. La voluntat és una força lúcida i autoregulada il·luminada pel Sentit de l’Astúcia. L’acte volitiu no es desplega si no es veu viable ni interessa prou. En canvi, el Desig, que és cec, pot actuar en la foscor més negra.
Els filòsofs voluntaristes com Fichte, Schopenhauer, Nietzsche ometen la part més fonda i plàsmica de la realitat subjectiva, la Felicitat. En la Felicitat no hi ha voluntat ni Intenció. En aquesta convicció es funden les doctrines quietistes.
La voluntat d’anar més enllà és innegable en tot l’àmbit mundà, des de l’expansió dels gasos o l’univers, de les espècies o la voracitat dels imperialismes humans. Però hi caben dues interpretacions: la nietzscheana del superhome infantil i ingenu per qui les coses o persones són instruments de joc innocent i la del superhome decadent i demoníac per qui són instruments de domini, subjecció o anihilació.
La voluntat fa els individus i les societats joves i emprenedores. La dominació (paternalisme, colonialisme) i l’abúlia (infantilisme, provincianisme) fa els individus i les societats vells i decadents. Què volem? Nosaltres decidim, nosaltres triem.
