Crec que tots i totes estarem d’acord que la música de Pabo Hasél serà més o menys bona, més o menys correcte, i fins i tot m’atreveixo a dir que la majoria de vosaltres ni l’ha escoltat mai ni se sap per quines lletres o piulades fa que estigui a la presó, però sí que estarem d’acord que mai un raper hauria d’estar entre reixes per les seves lletres, i també ens trobarem en denunciar que la democràcia espanyola té carències importants.
Crec que mai hauria d’haver estat processat pel contingut de les seves piulades i les lletres del seu rap, presumptes excessos que una plena llibertat d’expressió hauria d’emparar. Però això és una cosa. Una altra molt diferent és la meva convicció que Hasél no té cap base, política, artística o moral per convertir-se en símbol de res, i menys d’una cosa tan seriosa, tan gran com una revolució. No vull ofendre a ningú, però sospito que molts dels que es dediquen a destrossar aparadors per enaltir la seva figura, s’haurien cansat ja si haguessin tingut la possibilitat de quedar per fer “entrompades” o sortir a lligar per les discoteques. Les nits de flames i llambordes són també filles de la pandèmia, del cansament del confinament, de les restriccions imposades a la vida social d’uns joves sense feina ni expectatives, encara que els que s’escandalitzen per la seva violència no vulguin reconèixer-ho.
I és aquí el problema, als mitjans, als polítics, als tertulians els importa més quants contenidors s’han cremat i quin cost econòmic ha suposat, que les causes que fan que joves (uns pacíficament i altres imbècils amb violència i delinqüència) es manifestin durant dies i dies per defensar la llibertat d’expressió i a la seva manera denunciar en quina situació es troben i l’encaix en una societat i un futur. No els hem deixat votar (l’1-O), no els deixem expressar en llibertat (Pablo Hasél), no els deixem sortir (COVID-19), veuen com la corrupció està cada dia a les notícies (Gürtel i etc.), veuen com s’han quedat sense les feines precàries (com a cosa normal) que els permetia certa independència de casa, veuen la crispació d’uns parlaments i l’apropament als extrems polítics (VOX)... poseu-vos en la seva pell per un moment i pregunteu-vos si estan contents o no. Són joves, però no són estúpids.
Parafrasejant i adaptant una cançó del grup Vilafranquí Inadaptats:
I ens pregunten, com és possible que cremin contenidors?
Quan la pregunta és com és possible que no es cremin TOTS els contenidors!
Parlem dels contenidors, però no del jovent... Ai! Jovent! Quin futur i esperança els hi donem?