Va ser el 2004 quan em vaig donar d’alta com a treballador autònom, segons la meva vida laboral, el nombre total de dies comptables per a les prestacions de la Seguretat Social és de: 6.674 dies, que equival a 18 anys, 3 mesos i 10 dies, i en cadascun d’aquests dies sempre he hagut de llindar amb el risc.

Amb 17 anys, l’any 2004, no era pas conscient que l’aventura d’emprendre sempre aniria lligada a un nivell de risc, de vegades menor, de vegades major, lògic fou que estava en la sortida de l’adolescència i tenia el cap en altres coses. Totes i cada una de les decisions que prens en l’empresa i en l’emprenedoria tenen uns efectes, acció – reacció.
El gran canvi que he vist amb els anys, ha estat que jo he seguit apostant pel risc, risc monetari (per mi inversió), i risc de decisions (per mi valentia), i risc personal (per mi amb indulgència), i que he seguit així 18 anys i pico, però mirant al voltant t’adones que la PIME o microPIME més aviat, Catalana, en si, és poc donada a suportar un risc elevat i no només parlo a nivell econòmic.
Gires el cap enrere i penses: he estat ruc d’apostar sempre pel risc, quan mires al teu voltant i la gent no arrisca? Seré l’únic? Ha pagat la pena? Té sentit aquesta moderació tal com el control exhaustiu de les despeses?
Crec que tal com el que ha de mirar al cèntim les despeses d’una organització, el qui no arrisca té un problema, ja que llavors hi ha quelcom malament en els marges o quelcom malament amb el sentit de l’emprenedoria, i aquí és on apareix la diferència entre empresari i emprenedor, el primer gestiona despeses i minimitza riscos, i el segon va més al risc a ultrança.
Fa anys que em diuen t’aniràs tornant empresari i deixaràs de ser emprenedor... doncs dir-vos que el dia que em torni empresari em dedicaré a una altra cosa. Au!