Quan ens parlen de resiliència, el dubte ve instantàniament al cap: què és això de la resiliència?
La paraula ens sona, sabem més o menys per on va, però pertany al complex món de les emocions i les expressions que ens fan instintivament pensar en ser conscients d’on i com vivim. I de vegades això ens fa respecte. Si hem passat per la tristesa o la por com a emocions vitals importants degut a esdeveniments que ens han afectat en primera persona (la mort d’algú estimat, la pèrdua d’un primer amor, la incertesa d’estar sol, la por de no aconseguir una feina,...) llavors volem evitar a tota costa aquest tipus de paraules.
Però justament la resiliència és el concepte que ens pot acompanyar millor a superar aquest tipus de situacions.
I és un fet que podem associar al pensament positiu, ja que, per poder ser resilients, ens guia el pensament positiu i ens fa de brúixola per assolir tres passos importants:
1. Acceptar el patiment, quan patim un revés de la vida, ser conscients que és inevitable, que no podem controlar el què ha de succeir: un accident, una pèrdua sobtada, un acomiadament a la feina, la notícia d’una malaltia,...
2. Enfocar-se en allò positiu, perquè quan apareixen aquestes situacions que ens fan estar malament, fins i tot en elles, podem trobar quelcom que sí ha anat bé. Podria haver estat pitjor.
3. Ser amable amb un mateix, ja que quan estem encara atrapats per pensaments negatius i emocions de tristesa i ràbia en la corba de l’acceptació, ens estem fent mal i ens seguim parlant a nosaltres mateixos com si haguéssim pogut fer quelcom per canviar-ho. Llavors és necessari parar aquests pensaments i preguntar-nos: “això que faig, m’ajuda o em fa mal?”
Aquests 3 passos, que es resumeixen de forma senzilla, cal posar-los en pràctica de forma proactiva i quotidiana, exercitant el muscle de la resiliència, perquè, quan arribi una situació molt difícil o extremadament punyent, ja tinguem la nostra resiliència preparada.
Quan entra en joc el pensament positiu, el què fem és enfocar-nos en les coses que sí que tenim, es ressitua la nostra mirada. Per exemple, passejant el gos: podem pensar que els propietaris dels gossos que no recullen els seus excrements són molt poc solidaris, no contribueixen a tenir el carrer net, són insolidaris i egoistes... i ja tenim l’espiral de pensaments en negatiu iniciada. Si, tot i ser d’aquesta opinió, també pensem en com d’especial és trobar-se amb altres persones que tenen gos, que són uns animals als quals els costa molt poc socialitzar i que això ens permet conèixer noves persones del nostre barri i, potser haver fet alguna nova amistat a través d’aquestes passejades, que ens permet sortir de casa i gaudir i respirar l’aire fresc de bon matí, tenir el moment plàcid de parlar amb el nostre gos per explicar allò que no ens atrevim a dir-nos ni a nosaltres mateixos i sentir-nos més alleujats, i tornar a casa més lleugers i alegres.
Amb aquesta pràctica, fem que les ulleres de la nostra visió negativa quedin empetitides i, com més petites es fan, més podem mirar per damunt d’elles.
Començant per aquest pensament positiu, estem anant al nostre “gimnàs emocional” de forma rutinària, exercitant aquest muscle tan important en la nostra dimensió anímica o espiritual.
Quan ens toca viure un moment complex, cosa que sabem sens dubte que passarà, la resiliència ens dóna la clau per transitar-lo de forma conscient i extreure’n l’aprenentatge de vida que ens aporta i ens fa créixer com a persones.
Si ho fem així, en arribar una nova notícia inesperada i no volguda, haurem entrenat el “muscle resilient” i sabrem trobar guspires d’allò positiu que també té la nova situació, practicant així el primer punt, el d’acceptar el patiment, allò no controlable.
No desapareixerà, no estarem fent trucs de màgia. I, sobretot, no voldrà dir que no ens importi allò que passa, perquè també podem reconèixer el què està passant i com n’és, de feridor per a nosaltres. Però sí que tindrem el control de minimitzar-ho a la nostra ment, posar-ho en l’espai que li pertoca i no permetre que ens pertorbi el nostre dia a dia de forma constant i latent. Hi serà, ho reconeixem, però no ens afectarà igual.
I mentre anem avançant en aquestes pràctiques d’acceptació del que ens succeeix i del pensament positiu, mentre sabem que en som capaços, començarà a fer-se lloc la pràctica de ser amables amb nosaltres mateixos en fer-nos aquesta pregunta de forma habitual quan encara ens atrapi algun pensament en bucle que ens torna a reenganxar amb la negativitat, tot dient-nos: “això que faig, m’ajuda o em fa mal?”. És una pregunta que ens podem fer sense estar en una situació no volguda, perquè la nostra veu crítica interior hi és a totes hores i no la podem evitar, així que també podem practicar a petita escala quan simplement ens estem culpant de que se’ns hagi cremat el dinar. De nou, fent aquesta pràctica, estarem posicionant el nostre cor i la nostra compassió cap a nosaltres mateixos per ser amables quan arribi una notícia negativa.
Si practiquem la resiliència, sens dubte, la nostra forma de viure i veure el món canviarà i ens farà més sans i serens, tant mental com emocionalment.