Existeix al nostre país una paraula màgica que apareix en programes electorals amb la mateixa freqüència amb què es menciona la «digitalització»: simplificació administrativa. Una aspiració gairebé poètica. Un ideal regulatori que promet alleujament, eficiència i una relació amable entre ciutadà i administració. Una mena d’spa burocràtic.
La meva esposa té la fortuna de posseir un segon habitatge, que lloga dues setmanes l’any per cobrir part de les despeses de manteniment.
L’experiència va començar amb normalitat. Primer, l’alta com a habitatge turístic. Perfectament raonable. Tot seguit, el registre de viatgers a la policia. També comprensible: l’ordre públic i aquelles coses que tant valorem quan no ens toca omplir formularis.
Fins aquí, fins i tot optimisme.
Però la simplificació és un concepte dinàmic, evolutiu. Per a cada estada cal comunicar les dades a la policia i liquidar la taxa turística. Dos canals diferents, dos procediments, dos recordatoris mentals i una creixent sensació d’estar protagonitzant un episodi pilot de Black Mirror: edició gestoria.
I és en els formularis on la simplificació assoleix la seva expressió més artística. Després d’introduir el codi postal —aquell invent que permet a una empresa de missatgeria trobar la teva porta sense preguntar al veí— el sistema sol·licita amablement indicar la província. No com a suggeriment opcional, sinó com a exercici d’introspecció geogràfica. L’administració, prudent, evita assumir riscos: mai no se sap quan un codi postal pot despertar una crisi d’identitat territorial.
Per descomptat, els ingressos s’han de declarar a l’IRPF. I aquí no hi ha ironia possible: Hisenda som tots, especialment quan Hisenda ens recorda que som tots.
Quan semblava que l’ecosistema regulatori havia assolit la seva forma definitiva va aparèixer una nova obligació: obtenir al registre de la propietat el Número Únic de Registre d’Arrendaments de curta durada. Un identificador que sona a combinació entre matrícula europea i contrasenya del router, però que simbolitza la modernitat del control ordenat.
Aquest any s’estableix un termini d’un mes —febrer, mes curt i optimista— per comunicar les estades de l’any anterior. Informació que l’administració ja posseeix gràcies al registre policial i a la taxa turística, però que necessita tornar a rebre, probablement per comprovar que el ciutadà manté l’agilitat digital dels dits.
No fer-ho implica la possible pèrdua del número únic, cosa que introdueix un fascinant element de suspens regulatori: no se exactament què passa després, però la intuïció suggereix que mai no inclou una carta de felicitació.
En aquest punt hom descobreix que la simplificació administrativa no consisteix a reduir tràmits, sinó a distribuir-los estratègicament entre diferents calendaris per fomentar l’exercici del contribuent. La digitalització, per la seva banda, ha permès que el procés sigui més eficient: ara és possible confondre’s des de casa a qualsevol hora del dia.
Potser la veritable simplificació administrativa arribarà el dia que les diferents administracions comparteixin informació entre elles amb el mateix entusiasme amb què comparteixen obligacions amb el ciutadà. Aquell moment en què declarar una cosa una sola vegada sigui suficient i no l’inici d’una saga documental.
I si aquest exemple sembla trivial —tot just dues setmanes d’activitat econòmica domèstica— n’hi ha prou d’imaginar la versió ampliada en la vida real de qualsevol empresari. Aquest breu episodi permet fer-se una idea de la magnitud de les càrregues formals administratives redundants que acompanyen l’activitat econòmica productiva: obligacions duplicades, registres paral·lels, comunicacions reiterades i la sospita permanent que, si alguna cosa falla, la culpa serà del formulari incorrecte i no del disseny del sistema.
Resulta paradoxal que l’empresari, aquesta figura tan fàcilment denostada en el debat públic i ocasionalment utilitzada com a titella retòrica per determinades faccions polítiques, acabi dedicant una part creixent de la seva energia no a innovar, invertir o generar ocupació, sinó a sobreviure al laberint regulatori sense perdre la contrasenya, la paciència o el seny.
Perquè potser el veritable indicador de resiliència empresarial en el nostre temps no és la capacitat de competir al mercat, sinó la de completar correctament tots els tràmits… i continuar tenint ganes d’emprendre l’endemà.