Aquests últims anys s’ha percebut clarament la voluntat per part tant del Govern de la Generalitat com del Govern Central de controlar l’augment de les rendes dels lloguers que, a causa de l’elevada inflació que hem hagut de suportar, així com al fet que fins avui estaven regulats exclusivament per la llei de l’oferta i la demanda, eren inassumibles per als inquilins. Amb aquesta idea, i després d’una sèrie d’obstacles ja habituals al nostre país que s’han hagut de salvar (la Generalitat va decretar una regulació que la dreta es va encarregar de no es pogués aplicar; posteriorment, perquè es pogués dur a terme, el Govern Central es va fer càrrec d’aquesta regularització, al que després es va sumar una important demora perquè el Ministeri aprovés les zones de mercat tensionat propostes per la Generalitat) finalment, sembla que sí que sí, els preus del lloguer en les zones tensionadas estan limitats.
A més hi ha altres canvis importants, com per exemple la distinció entre arrendador gran tenidor o no (i que el nombre d’immobles per a considerar-se gran tenidor ha disminuït a cinc), el fet que sigui l’arrendador el que assumeixi els costos de la gestió del contracte de lloguer, i la limitació en l’augment de la revisió de la renda de lloguer, que finalment ha derivat en un nou índex denominat IRAV (Índex de Referència per a l’Actualització d’Arrendaments d’Habitatge) un índex més previsible, menys fluctuant, que pretén evitar els increments abruptes d’aquestes rendes.
Juntament amb aquest paquet de mesures, que crec que estant més o menys d’acord amb com s’han realitzat, tots estem conformes que són necessàries per a garantir una estabilitat en el cost de l’habitatge habitual de les famílies, vénen les limitacions en els desnonaments, especialment si parlem de grans tenidors i de famílies vulnerables i la necessària intervenció dels serveis socials. Aquesta intervenció se sol realitzar com gairebé tot en aquest país, tard i no sempre bé, i se suma al retard ja habitual en els nostres jutjats, al que també cal afegir el col·lapse que suposarà l’última reforma de la Llei Judicial, que obligarà a anar a mediació abans d’iniciar un procediment judicial.
I llavors sorgeix la inevitable pregunta: ha de ser el ciutadà corrent el que hagi d’assumir l’obligació del govern de proporcionar als ciutadans un habitatge digne? I, posem que la resposta és sí, ja que les limitacions més importants s’imposen als grans tenidors: ajuda això a les famílies a tenir més accés a l’habitatge de lloguer?
I aquí és on es troba, al meu entendre, el major inconvenient a totes aquestes reformes, ja que la resposta desgraciadament és no, l’oferta de lloguer d’habitatge ha disminuït considerablement amb l’aplicació de totes aquestes lleis. Molts propietaris han decidit vendre o dedicar-se al lloguer de temporada, per la qual cosa, podent triar entre tants arrendataris necessitats d’habitatge, les famílies vulnerables han passat a tenir moltes menys oportunitats, i, en general, qualsevol arrendatari avui ho té molt més difícil que abans per a accedir a un habitatge de lloguer.
