Quan vaig escriure l’article del mes passat sobre mobilitat, no m’imaginava que, només un mes després, continuaria sent tan plenament vigent. I, malauradament, ho és. El sistema ferroviari, especialment Rodalies i els serveis regionals, continua funcionant amb greus dificultats, retards constants i una sensació generalitzada de fragilitat que té un cost molt alt, tant econòmic com humà.
No estem parlant d’un episodi puntual. Els problemes del ferrocarril venen de lluny i s’arrosseguen des de fa anys: manca d’inversió sostinguda, infraestructures envellides, incidències recurrents i una gestió que sovint actua de manera reactiva. El resultat és un sistema que, en molts moments, sembla en situació de caiguda tècnica, amb afectacions diàries a milers de persones i a l’activitat econòmica del país.
En aquest context, costa d’entendre que ara s’hagin d’executar de manera urgent un seguit de reparacions per motius de seguretat, amb reduccions de servei i noves incidències, quan fins fa poc aquests mateixos trens circulaven amb aparent normalitat. La pregunta és inevitable: si avui no és segur, vol dir que abans ho era? O hem estat convivint amb un risc assumit sense ser-ne prou conscients? Aquest tipus de situacions erosionen la confiança dels usuaris i de les empreses, que necessiten previsibilitat per funcionar.
Aquesta manera de gestionar el risc s’ha vist també en altres episodis recents. Davant alertes meteorològiques, com les de vent fort, s’han pres decisions molt restrictives que han comportat la pràctica paralització de serveis i, en alguns casos, de l’activitat del país. La prudència és necessària i positiva, especialment quan hi ha persones en joc. Però quan no va acompanyada d’infraestructures robustes i plans alternatius sòlids, pot acabar derivant en paràlisi, amb un impacte directe sobre treballadors, empreses i serveis essencials.
Un exemple molt proper el tenim al Garraf. En una visita recent de la consellera Sílvia Paneque al Consell Comarcal, es van exposar les obres previstes als túnels del Garraf, unes obres necessàries i llargament esperades. Durant la trobada es va plantejar una petició de sentit comú: la gratuïtat del peatge de la C-32 mentre durin les obres, com a mesura per facilitar la mobilitat i reduir l’impacte econòmic sobre persones i empreses. La resposta va ser que no era possible.
Més enllà de la decisió concreta, el que preocupa és el fons de la qüestió: quan una infraestructura clau falla o entra en obres, no sempre existeixen alternatives reals, eficients i assumibles. I això té conseqüències molt clares per al teixit productiu. Retards, costos afegits, pèrdua de competitivitat i una pressió constant sobre empreses que, majoritàriament, són petites i mitjanes i tenen molt poc marge per absorbir aquests impactes.
Des d’una mirada empresarial i humana, el debat no és ideològic ni partidista: un país no pot funcionar amb normalitat si la seva mobilitat quotidiana és incerta. No pot créixer econòmicament si els desplaçaments són una font constant d’estrès i ineficiència. I no pot demanar més productivitat ni més compromís si no garanteix serveis bàsics fiables.
Cal inversió, sí. Però cal també valentia en la presa de decisions, planificació a llarg termini i una visió que posi al centre les persones i l’activitat econòmica real. Perquè l’excés de prudència, quan no va acompanyat de solucions, pot acabar sent tan perjudicial com la imprudència.