Vilafranca, com tantes altres ciutats, és testimoni del tancament de molts establiments històrics. La pressió fiscal, els costos laborals, la manca de relleu generacional, el comerç online i el preu dels lloguers són algunes de les principals causes.
Analitzar-ne cada una donaria per un escrit sencer, així que les comentaré molt breument.

La pressió fiscal al col·lectiu d’autònoms, que són la major part que ostenten aquest tipus de negoci, és molt elevada i després no ofereix una compensació justa en forma de prestacions. (Aquest tema el vaig desenvolupar a l’article del passat mes d’octubre )
Relacionat amb això, els elevats costos laborals tampoc ajuden. I no em refereixo tant al salari brut, més aviat em refereixo a les cotitzacions a la seguretat social.
El problema del relleu generacional ve donat per diferents motius: un canvi cultural, la cerca d’un salari estable, la conciliació familiar i els impostos que pateixen els seus pares (autònoms) que de ben segur no els incentiva a seguir el mateix camí.
La irrupció del comerç online també ha fet mal a uns establiments pensats, principalment, per la venda presencial. 
I, finalment, l’elevat preu dels lloguers. No és casualitat que la major part d’establiments centenaris que han sobreviscut siguin de propietat.
Llavors, cap on va el comerç tradicional ? “Quo vadis” comerç tradicional?
Tal vegada la resposta, o bona part de la mateixa, resideix en una causa del tancament d’aquests negocis que abans no he comentat i que, probablement, heu trobat a faltar: nosaltres, la clientela. 
Si creiem que les botigues són més que un negoci i que també esdevenen un espai on compartir vivències i experiències, un lloc on trobem la confiança, la proximitat i el caliu del barri i de la ciutat, llavors hem de ser coherents i  aquesta coherència us l’explicaré en forma d’anècdota. 
En una conversa recent, una persona compartia amb mi el neguit pel tancament de tants establiments coneguts i estimats. Pocs dies després, a l’escola on portem els fills ens van demanar comprar unes coses per a una activitat. 
Jo vaig proposar anar a preguntar una coneguda botiga i, ràpidament, la mateixa persona em va dir que no perdés el temps i ho demanés per Amazon. 
Aquesta rapidesa i claredat en demanar el producte online, sense ni tant sols haver donat l’oportunitat de mirar en alguna botiga propera, és el que jo veig clarament com una falta de coherència: no et pots lamentar del tancament de negocis que tú mateix/a contribueixes a fer inviables.
Tal vegada aquesta persona pot pensar que el tancament no vindrà perquè ella deixi de comprar un petit article. Sí clar, una pàgina no fa un llibre però un llibre no existeix sense pàgines. És a dir, si aquest pensament s’encomana la botiga es queda sense clientela.
Tenim, per tant, una bona part de responsabilitat a l’hora de marcar cap on anirà el petit comerç tal com el coneixem. Ara bé, no la única. 
Les administracions públiques també en tenen una part de responsabilitat dins del seu marc competencial.
A Vilafranca, per exemple, es va posar en marxa la campanya “Aquí pot créixer el teu negoci.”  Segons informa l’ajuntament, s’han pogut reobrir 20 locals en un any. 
Benvingudes reobertures en un campanya que, això sí, arriba tard. Feia bastants anys que la situació crítica del comerç tradicional, visualitzada en el tancament de diversos establiments, era de domini públic. Penso, per tant, que s’ha actuat més reactivament que proactivament.
I encara en la notícia de la reobertura penso que cal valorar dues coses: varietat i continuïtat. 
Varietat en l’oferta ja que les reobertures es concentren, majoritàriament, en sectors com l’hosteleria, l’estètica, els supermercats o les barberies. Evidentment, no tinc res contra aquests sectors, només faltaria, però lamento aquesta disminució de varietat en l’oferta.
I respecte a la continuïtat, caldrà veure la continuïtat en el temps dels negocis.
Aquest ha estat el cas del conegut Casino de Vilafranca, que ha canviat diverses vegades de titulars de l’activitat i encara aquí podria afegir un tema delicat: la identitat
Evidentment, tinc tot el meu respecte a la llibertat de la propietat privada, però això no treu que lamenti la pèrdua d’identitat d’un espai per on han passat els meus pares, avis i tantes generacions de vilafranquins/es, testimonis privilegiats d’ “Aquella Rambla Vilafranquina” (Joan Bosch i Planas- Joan Solé i Bordes) que alguns ja no reconeixem.
I sí, tot plegat és un fenomen global, però cadascú es sent d’allò que és seu. Evidentment que Vilafranca no és propietat meva, però hi vaig néixer i me’n sento part.
De fet, signaré aquest article com a formador i consultor empresarial d’Advocatium  però sempre em sentiré orgullós d’haver format part de la família “RENO”, la mítica botiga que va estar 60 anys formant part de l’espai de la plaça més castellera i de la qual no he parlat en tot l’escrit per evitar personalismes. 
Acabo, doncs, apel·lant a la coherència de tothom.
I a totes les persones que compartiu aquest sentiment, no us nego la possibilitat de comprar en grans superfícies o bé on-line, però sí que us demano que doneu prioritat al petit comerç de casa nostra i no deixeu de comprar-hi.
Tinguem present que és en aquests espais on batega el cor dels nostres barris. Fem que continuïn vius!