Carlos Castillo va arribar a Espanya l’any 2019. Era un jove que havia deixat la seva Venezuela natal, on s’havia tret la llicència de tripulant de cabina, per cercar una oportunitat laboral en el sector de l’aviació (tot i que es va haver de conformar a accedir al sector del ferrocarril).
Ell mateix parla així de la seva arribada: “Vine cargado de muchas ilusiones y miedos, y tuve la suerte de aterrizar primero en Aranjuez, donde encontre una acogida que me marcó: gente “bonita” y amable que me abrió sus casas”.
Però Carlos no s’hagués imaginat mai que set anys després hi hauria un tràgic esdeveniment que també el marcaria: l’accident d’Adamuz, en el que van perdre la vida 46 persones.
I és que el diumenge 18 de gener de 2026 es trobava al tren Iryo ocupant el seu lloc de treball com interventor de Renfe. Val a dir, coses de la vida, que havia avançat voluntàriament la seva reincorporació laboral després d’una baixa .
Prop de les vuit del vespre, va sentir un soroll i als pocs segons el tren va fer una frenada d’emergència. En un primer moment acompanyà a dues persones amb formació sanitària que, voluntàriament, van atendre la petició que els havien fet per megafonia.
Mentre les acompanyava, Carlos demanava tranquil·litat a la resta de persones però encara no era conscient del que havia passat realment i creia que algú es podia haver lesionat fruït de la frenada.
Ara bé, quan va arribar al vagó número 6 la cosa ja va canviar. Començava a veure vidres trencats, cares de por, molta gent ferida i es va adonar que la situació era bastant més greu.
En una entrevista a Articulo 14 ho explica així: “Era un panorama bastante crudo, fuerte de digerir. Vi personas con miedo, heridas, temerosas; las que te miran pensando “¿qué hacemos?”, “ayúdame”. Comenzamos los protocolos de emergencias, y a preparar una posible evacuación, que sabía que posiblemente iba a tardar. Llegamos, nos ponemos los chalecos. Allí es cuando yo voy calmando coche por coche, porque ya la gente estaba asustada. Voy coche por coche dando la información que está por ahí en todos los vídeos. Les digo lo que está pasando; evito dar mucha información para no alarmar más a las personas. Fui muy cuidadoso con lo que dije, para que la gente se sintiese informada, dar una voz de calma y pedir confianza en lo que estamos haciendo para que la gente no se desespere y saliera del tren.”
És a dir, Carlos va mantenir i transmetre calma quan ja era conscient d’una situació greu. Val la pena visualitzar un dels vídeos dels que en fa esment on es pot apreciar la importància del que diu però, sobretot, com ho diu.
Preguntat per com s’ho va fer, respon amb la mateixa frase que va dir a la gent que ocupava els vagons: “confien en nosotros que tenemos muchos años de preparación para esto”.
Quina és aquesta preparació? Doncs d’una banda la preparació tècnica i específica, evidentment, però d’una altra banda la preparació en competències.
I és en aquestes competències i la seva importància on em vull centrar.
Per fer-ho, he consultat l’entrevista final per accedir a un lloc de treball com el de Carlos. Renfe fa aquesta entrevista a les 250 persones candidates que han superat les proves anteriors.
La puntuació de l’entrevista no computa a efectes de la puntuació total i la qualificació d’aquesta prova és d’APTE o NO APTE. La major part de l’entrevista es centra en les competències (per les que has d’estar preparat) i atenció: La no-superació d’aquesta prova suposa l’eliminació del procés de selecció.
M’agradaria que llegiu quatre de les principals competències que s’exigeixen. Són competències transversals ,també anomenades soft skills, que es consideren essencials en molts sectors d’activitat i llocs de treball.
Comunicació assertiva: Capacitat per escoltar, expressar conceptes i idees de forma efectiva. Transmetre la informació de forma clara, sobretot en situacions d’estrès.
Orientació al client: Capacitat d’oferir un servei d’alta qualitat als clients, identificant-ne les necessitats i donant satisfacció. Mantenir un tracte professional i cordial.
Tolerància a l’estrès: Capacitat per mantenir l’estabilitat emocional i el nivell d’eficiència en situacions de pressió.
Flexibilitat: Capacitat de modificar el comportament adequant-lo a situacions de canvi o ambigües.
Creieu que el Carlos les va complir? Jo crec que sí i que disposar de les mateixes va ser molt important. Què hauria passat si la gent, empesa pels nervis, hagués abandonat el tren?
Lamentablement no es podia fer res les persones que ja havia perdut la vida, però sí per les que havien sobreviscut.
Penso que tot plegat ens ha de deixar clar que els coneixements tècnics són importants, evidentment, però la formació i selecció per competències és fonamental.
Molts professionals dels RRHH ja ens ho creiem però per a qui encara en dubti, l’exemple del Carlos Castillo, l’interventor de l’Iryo que va patir l’accident a Adamuz el pot fer canviar de pensament: les seves competències van ajudar a la gent que havia patit l’accident i qui sap si va evitar alguna desgràcia més.