PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

UNA PROPOSTA PER A TENIR UNA INFORMACIÓ VERAÇ I Al SERVEI DELS CIUTADANS

García Montalvo “als EUA els opinadors que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que en el 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi”.
En l’anterior gran crisi, influents mitjans, per a encobrir la responsabilitat dels dirigents, la van repartir a tothom, fins i tot als nostres economistes i els va servir “el conte” que era imprevisible i d’origen exterior, perquè gestors interiors eludissin la seva culpa (exemple Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”). Això va ser denunciat pels nostres principals economistes.

Joaquim Muns, Xavier Sala i Martin, Juan Velarde i Ramón Tamames. Els tres primers, tenien el Premi Rei Joan Carles I d’Economia i Tamames, juntament amb Velarde, el Premi Rei Jaume I. Com sabeu, eren personalitats amb grans divergències en política, però en economia no.
Joaquim Muns “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”. Sala i Martín, el febrer de 2008 va publicar un article “Els músics del Titanic” en el qual comparava el que estaven fent, en matèria econòmica, Zapatero i Solbes amb els músics del Titànic. Segons Velarde, “El desastre més gran per a l’economia des de la Guerra Civil”. I finalment, Ramón Tamames, “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”. El 9 de febrer de 2009, a la seva proposta de fer uns nous Pactes de la Moncloa, li va contestar “Mira Ramón, no us assabenteu, som els que estem millor i els primers que sortirem de la crisi”.
En 2006 va començar la recessió del mercat immobiliari, les compravendes es van reduir aquest any un 7’2% i en el 2007 un 14%. Després del “dimarts negre”, el 24-4-2007 (caiguda de la Borsa i especialment de les constructores) la premsa internacional ja destacava el final del nostre procés especulatiu. Aquesta desinformació va arrelar en la nostra població i en amplis sectors socials i professionals. El 13-1-2015, El Confidencial ho testificava amb el següent article del Sr. Forcada “Els espanyols culpen als Bancs i als polítics europeus de la crisi econòmica”. Sense aquesta manipulació, no s’explica que la percepció social de la incompetència i culpabilitat de Zapatero era mínima.
De les meves propostes per a reduir els efectes de les crisis van quedar sense aplicar-se dues claus “abandonar els mitjans que havien participat en una manipulació semblant” i no és un bon moment per a exigir als gestors públics i per a les situacions de malversació i apropiació de cabals públics, de negligència i incompetència greu i d’incompliment fraudulent de compromisos socials, un àmbit de responsabilitat semblant als que ells apliquen als ciutadans?
Els mitjans de comunicació han tingut tanta importància en la confecció de la cultura política que els he dedicat bastants articles. En l’anterior desastre perfecte, el control del sector informatiu va aconseguir que el seu relat de “la crisi imprevisible i d’origen exterior” va tenir tant d’èxit que el que va conduir aquella catàstrofe, Zapatero encara és una autoritat en els mitjans que li van donar suport. Però la falta de crítica va ocasionar que el desastre es prolongués fins a la pressió exterior, amb un cost social enorme.
La democratització de les fonts d’informació ha fet que els polítics enyorin aquells temps en què controlaven l’opinió pública. Del meu llibre sobre el qual he après de la política i de l’economia.
“A mi sempre em van ensenyar que tenir un periodisme independent, solvent i honest és fonamental per a la democràcia, ja que la informació veraç redueix i fins i tot, evita, els abusos del poder polític. Hi ha dos tipus de professionals que es diuen periodistes, els que es dediquen a donar una informació veraç a la població i els altres. Aquests últims ni en els temes que trien, ni en l’ètica professional ni en els interessos reals que defensen, tenen res a veure.
Es necessita menys diners i és més rendible electoralment controlar la informació que fer hospitals, carreteres o escoles i millorar els serveis públics o les prestacions socials. Si ignores el primer duraràs molt poc encara que siguis un bon gestor, si el tens en compte estaràs més temps encara que siguis un inútil i un desastre pels ciutadans.
La dependència econòmica dels sectors culturals, informatius, econòmics i socials respecte els dirigents polítics, acabarà fent-los còmplices de la seva corrupció i incompetència”.
Això va ser evident en la gran crisi que van donar suport a una política econòmica regressiva i amb ella van anar també víctimes del desastre. “Van creure que l’autobús de la crisi no tenia seients per a ells i que el flotador inicial, que una mà amiga, els va lliurar els anava a salvar de la catàstrofe”. Però ignoraven un altre càstig “És molt difícil mantenir la credibilitat, l’afecte i el respecte dels ciutadans i fins a la facturació quan has estat còmplice de portar al teu país a la ruïna”.
Si, després de tants anys de democràcia, l’opinió pública està cada vegada més desinformada i indefensa davant la manipulació en temes claus: la gran crisi econòmica, la corrupció, la independència de Catalunya, el desenvolupament (injustificat i ruïnós) del règim autonòmic, les reivindicacions socials… i és la que decideix el futur del país, tenim un problema greu amb la deficient informació (tret d’excepcions) centrada principalment en els mitjans de més influència ciutadana.
Molts han abandonat l’interès general, uns perquè estan “contaminats” per la política i uns altres perquè només els interessa el seu negoci, canviant el seu compromís amb una informació veraç per l’entreteniment, que és més rendible.
He pensat que la via més eficaç per a solucionar aquesta tara, és que la seva secció política es vagi semblant a les altres que ens informen els consumidors en altres camps menys transcendentals. Si et compres un vehicle, és una decisió habitual i encertada el recórrer a la revista de l’automòbil que consideres més competent i independent i al contrari, sembla imprudent creure’t la publicitat dels productors d’automòbils.
Comprovaràs, com en la resta de seccions i revistes temàtiques (viatges, música, cinema, gastronomia…) que no hi ha tertulians sinó que procuren utilitzar gent més preparada que els lectors, per a assegurar la seva credibilitat. Allí apareixen totes les dades de cada automòbil que corresponen als seus diferents apartats: el motor, l’interior, el comportament, la conducció, el consum i el preu. I normalment, pots comparar-los amb els seus competidors.
Imagineu-vos si el periodisme polític, abans de les eleccions, fes una valoració semblant dels candidats amb una anàlisi de la seva capacitació tècnica i les seves propostes de gestió pública: economia, educació, justícia, serveis públics, pensions… finalitzant amb un examen i una valoració sobre la qualitat dels programes, les seves deficiències i els seus costos. I això, d’una manera honesta i independent, per a evitar corrupcions que arruïnin el prestigi de la publicació.
I que els lectors o seguidors, com fan amb les altres seccions, els abandonin quan comprovin que els han enganyat. I que, en lloc de “candidats televisius” assessorats per especialistes en imatge, concorrin els debats amb els seus equips respectius per a convèncer als experts triats per la ciutadania (no pels mitjans) que hagin demostrat la seva competència, la seva responsabilitat i el seu compromís amb l’interès públic en les àrees que més afecten els ciutadans.

0
0
0
s2smodern