PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online del Penedès i el Garraf

 

PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online del Penedès i el Garraf

Daniel Iborra Fort

Són “més exemplars i democràtics” els polítics actuals o els que van dirigir la transició?

“Els barems internacionals sobre la qualitat de la democràcia són com els de la Lliga, si ets a dalt és que els altres són pitjors.”
En un article publicat, el 18-3-1994, sobre la base de les reflexions d’Octavio Paz sobre els sistemes polítics del tercer món, a Expansión, intentava explicar per què les democràcies tenen graus de qualitat diferents i es podia concloure que el camí cap a una democràcia plena era llarg i exigia a la població un alt grau de cultura i maduresa política i uns dirigents polítics que tinguessin a Dinamarca com a destinació final dels seus projectes, dels quals no caminàvem sobrats, ni en els començaments de la transició ni menys actualment. Per aquest motiu, la situació d’Espanya en els barems internacionals (el britànic Democracy Índex, l’austríac Global Democracy Ranking o l’estatunidenc Freedom in the World), que la situen entre els països de democràcia plena té un gran mèrit.

La democràcia és un instrument que ofereix tantes cares com graus de desenvolupament tinguin els països on està implantada. En les democràcies dels pobles poc desenvolupats es donen, sovint, característiques negatives que no es troben en les democràcies madures. Mentre que en els sistemes polítics del tercer món les classes dirigents consideren a l’Estat com la seva propietat privada, en les democràcies avançades, l’Estat és de la societat i els polítics són servidors públics i gestors de diners aliens.
Per aquest motiu, la corrupció no és estranya en la democràcia de les societats poc desenvolupades mentre que els polítics corruptes són habitualment separats de la política per les societats en les democràcies plenes.
El 14-12-1993 havia redactat un article (vegeu Gasto público y corrupción, ¿Nuestro sistema democrático ha avanzado en calidad los últimos 25 años? Notarios y Registradores del 9 de maig del 2017) sobre la diferència entre corrupció estructural i la individual. Aquesta última és inevitable en les democràcies plenes perquè respon a actuacions personals però les societats avançades tenen instruments per a la seva correcció. La primera és pròpia de democràcies del tercer món en el qual s’apropien en el seu profit els gestors polítics dels recursos dels ciutadans:
“Cal incloure les despeses dedicades al control de l’educació, la cultura i la informació en benefici de la classe política dirigent. El cost econòmic del control d’aquests sectors que serveix per a dirigir la sensibilitat dels ciutadans introduint un missatge continu en el cos social, que propiciarà la decantació dels futurs votants a la filosofia del partit en el poder i en paral·lel el rebuig de les altres opcions polítiques competitives.”
També el cost de l’assentament en la burocràcia de persones afins i que es convertiran no sols en un electorat fidel, sinó també, en una legió de propagandistes eficaços dedicats a amplificar en la societat els missatges polítics del qual els va introduir en l’administració. A més, els fons públics dirigits a categories socials (ex. la desocupació agrària en algunes zones o les subvencions puntuals) que serveixen per a assentar i ampliar el nucli de votants i comercials de la regió.
Espanya fins a final de la dècada passada, va tenir notes d’aquesta mena de democràcia tercermundista, encara que no en tota la seva geografia ni en tots els sectors de l’Estat ni de manera generalitzada.
L’arribada de Zapatero va ser decisiva en la involució de la qualitat del nostre sistema. En les eleccions de març del 2008 i després de gairebé 2 anys de la burxada del “boom immobiliari”, sense veure’l, Zapatero es presenta a eleccions amb el lema “Per la plena ocupació” i la promesa que crearà 2 milions de noves ocupacions. A finals del 2008 teníem un milió d’aturats més.
Una societat exigent i uns mitjans informatius i intel·lectuals solvents haurien demanat la seva dimissió. Recordeu que a Felipe González no li van perdonar la seva promesa el 1982 de crear 800.000 llocs de treball (i es van destruir 800.000 FG). La societat havia perdut la capacitat crítica de la generació de la transició i un mínim rigor.
La frase de Zapatero a Solbes “Pedro, no em diguis que no hi ha diners per a fer política”, defineix a un polític del tercer món que considera normal apropiar-se dels recursos dels ciutadans per als seus interessos particulars. Crèiem que era l’últim amb aquest perfil, però estava equivocat. ZP continua tenint buit als països de règims autoritaris i fins i tot en els nostres mitjans que han passat de ser motors cap a una democràcia plena a la de còmplices de la seva destrucció.
Sánchez i el sector informatiu i intel·lectual que li donen suport (els mateixos que ho van fer amb ZP), han triat anar de la mà dels autoritaris, partidaris d’un règim contradictori amb la democràcia i amb el sistema polític de la UE.
Els que van dirigir la transició sempre podran justificar que, encara que a trompades, al final van deixar un país entre les democràcies plenes i qui els que el volen substituir són admiradors de règims autoritaris que estan els últims en progrés i llibertat.

0
0
0
s2smodern

 Ja és a la venda el número 103