“Una societat que ha abandonat el magisteri dels més savis i experts perquè li semblen seriosos, avorrits i exigents i s’ha deixat seduir pels mediocres perquè són més divertits, atractius i estan més d’acord amb ells, no pot aspirar a tenir una democràcia que estigui, en qualitat, entre les millors”
El camí cap a una democràcia plena era llarg i exigia en la població i en la seva classe política un alt grau de cultura i maduresa política que inicialment no tenien. Per això la situació d’Espanya en els barems internacionals que la situen entre els països de democràcia plena té un gran mèrit.
Els que van dirigir la transició sempre podran justificar que, encara que a trompicons, al final van deixar un país entre les democràcies plenes i que mai havia tingut Espanya tant de progrés i llibertat.
He estat llegint la interessantíssima sèrie dels pioners de la transició a ABC, gent que continua demostrant la seva solvència professional i la seva defensa dels interessos dels ciutadans i de les bases de la democràcia plena amb una independència i saviesa que és difícil trobar en els nostres mitjans, alguns d’ells amb evident i reiterada falta de professionalitat i atenció a l’interès general.
Com em va passar amb el professor Joaquim Muns, hauríem de tenir presents els seus raonaments ja que el seu paper ha estat fonamental en la història d’Espanya.
Els pioners de la constitució
Soledad Becerril Bustamante: Allò va ser un gran pacte social, de convivència, que va suposar la reconciliació entre els espanyols, cosa que era difícil pel passat que teníem, que ens havia dividit molt durant llarg temps. Em refereixo no sols a la “incivil” guerra, que va deixar profundes ferides, sinó també al fet que els segles XIX i XX havien estat temps d’inestabilitat, de canvis de règim i falta de concòrdia i d’enteniment. Estic molt orgullosa del que vam fer … El professor Álvarez Junco diu que els últims 50 anys han estat els millors en segles ... i Santos Juliá, Juan Pablo Fusi, Carmen Iglesias …
Antonio Garrigues Walker: “Però els no populistes hem d’acceptar una cosa molt clara: que els populistes ocupen un espai polític que han abandonat els partits tradicionals.
A Europa existeixen deu monarquies parlamentàries. I són els països amb major qualitat democràtica i nivell de vida. Per tant, em sembla que qüestionar ara la institució no té sentit”.
José Ramón Caso García: “Donant-li la volta a la famosa frase de Clausewitz “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans” hi ha alguns que creuen que “la política és la continuació de la guerra per altres mitjans” el que porta a veure un enemic en tot el que no pensa igual.
Quan acaben els períodes constituents, la política se sol convertir en una professió. Als països que ho fan raonablement millor hi ha una cultura del mèrit. Això és meritocràcia. Ningú s’atreveix a oferir als ciutadans un candidat no qualificat. Aquesta consciència no existeix encara a Espanya”.
Marcelino Oreja Aguirre: “No sabem a on anem, però sospitem a on ens volen portar”.
Rafael Arias Salgado: “Zapatero modela un PSOE no europeu, amb l’horitzó d’un socialisme que guanya totes les eleccions successivament, en l’exercici de la seva hegemonia i de l’abús de poder…Tota l’estratègia de Zapatero i de Sánchez és evitar l’alternança del poder.
Cal pactar una reforma per a arribar a un sistema electoral a dues voltes. O això o la circumscripció nacional en les generals amb un llindar de vot del 3 per cent. Són sistemes vigents en països democràtics. No es tracta de laminar a ningú, sinó d’afavorir als grans partits per a estabilitzar la política. Les coalicions són difícils i complicades”.
Ramón Tamames Gómez: “Sobre els socis de Sánchez, en el fons el que volen és manar. Volen manar empobrint el país. I una vegada que l’empobreixen, amb una xarxa de mecanismes de clientelisme, controlar el país d’una forma definitiva. Quin és l’efecte de Podemos en el Govern? Perquè senzillament més subsidis que són necessaris en part, però no per a tots, perquè la gent llavors deixa de treballar. Ells el que volen és carregar-se el sistema. Ho ha dit el cap de Bildu “Venim a Madrid a carregar-nos el règim”.
L’educació i la sanitat s’haurien d’haver preservat. Però es van cedir pensant que eren pecata minuta i no ho són”.
Nicolás Sartorius Álvarez: “Sense la UE, ens hauríem anat al clot. Les tres grans fites de la nostra història recent són la restitució de la democràcia, dotar-nos d’un estat de benestar decent, encara que millorable i l’ingrés d’Espanya a Europa. Ens falta un quart: aconseguir un sistema productiu robust basat en un aparell industrial i tecnològic sòlid”.
Sobre la independència de Catalunya
“Respecte a la UE, i tal com han indicat tots els seus representants que han al·ludit a aquest tema en els últims dies, la separació política de Catalunya d’Espanya la deixaria automàticament fora de la UE, ja que és l’Estat espanyol i no els seus territoris constitutius el signatari dels tractats amb la UE.
La continuïtat de Catalunya a la UE si se separés de l’Estat espanyol és impossible segons el dret comunitari i el dret internacional, no hi hauria inserció possible d’una Catalunya independent en el concert de les nacions si el procés de separació de l’Estat espanyol no s’ajustés a les lleis espanyoles i al dret internacional, la declaració unilateral d’independència per part del Govern català. Aquest pas seria una garantia del total aïllament internacional de Catalunya.
Voler ignorar els condicionants polítics i econòmics del món que ens envolta només pot conduir al desprestigi internacional de Catalunya.”
Sobre els polítics
“Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”.
“És el moment de deixar de costat la retòrica partidista que ja pràcticament no signifiquen res -dretes, esquerres, progressistes, etc.- i prestar especial atenció a la categoria intel·lectual i a l’experiència dels candidats.
En la nostra societat s’està produint un fenomen lamentable i paradoxal. Em refereixo al continu descens del nivell de preparació dels nostres polítics en el precís moment en què la gestió pública esdevé més complexa i exigent.
L’evolució cultural, social i econòmica dels últims anys a tots els nivells és vertiginosa. La crisi econòmica global que el món pateix des de fa tres anys, fruit dels desajustaments i tensions que produeix aquest procés accelerat de canvi, té dues conseqüències que, com a electors, hauríem de tenir en compte. D’una banda, la relativització dels programes electorals. Cada vegada és més difícil que aquests puguin seguir l’acceleració de la realitat. En segon lloc i com a corol·lari d’això, la competència i l’experiència dels dirigents passen a ser la millor garantia per a afrontar amb esperança raonable d’èxit les conseqüències dels problemes i crisis que ens han sacsejat i que, desgraciada però inevitablement, continuaran assotant-nos durant molt de temps.
El progrés de les nacions depèn de molts factors, però crec que l’experiència dels últims anys està demostrant el creixent protagonisme dels líders polítics ben preparats.”