PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online del Penedès i el Garraf

 

PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

Les crisis econòmiques i els contes

En l’anterior gran crisi, poderosos mitjans per a encobrir la responsabilitat dels dirigents, la van repartir a tothom, fins i tot als nostres economistes i va servir “el conte” que era imprevisible i d’origen exterior, perquè els gestors interiors eludissin la seva culpa (per exemple Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”).
Això va ser denunciat pels nostres principals economistes.

J. Muns, “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”
Sala i Martín, al febrer del 2008 va publicar l’article “Els Músics del Titanic” en el qe comparava amb ells el que estaven fent, en matèria econòmica, Zapatero i Solbes.
“El major desastre per a l’economia des de la Guerra Civil” segons Velarde.
Tamames, “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”.
I fins i tot una persona rellevant en el periodisme, Cebrián, va publicar el llibre “Caos. El poder de los idiotas” i en una entrevista a El Mundo, denunciava la incompetència de la nostra classe política. “La mediocritat de la classe política i la falta de lideratge és evident. Poso alguns exemples de gent que jo crec que no tenenmèrits suficients per a governar. Cito a Zapatero, perquè crec que no els tenia.”
No s’entén que una incompetència tan greu gestionés durant tant temps aquest país sense la complicitat del sector informatiu més influent (com va succeir amb la corrupció).
Aquesta desinformació va arrelar en la nostra població i en amplis sectors socials i professionals.
El 13-1-2015, El Confidencial ho testificava amb el següent article del Sr. Forcada “Els espanyols culpen als Bancs i als polítics europeus de la crisi econòmica.”
Sense aquesta manipulació, no s’explica que la percepció social de la incompetència i culpabilitat de Zapatero era mínima i segurament, la falta “de reacció, protesta o resistència de la ciutadania i de les organitzacions sindicals, cap a les polítiques del Govern” (del Preàmbul de la LO 5/2021 de 22 d’abril).
L’arribada de Zapatero va ser decisiva en la involució de la qualitat del nostre sistema polític. La frase de Zapatero a Solbes “Pedro, no em diguis que no hi ha diners per a fer política”, defineix a un polític del tercer món que considera normal apropiar-se dels recursos dels ciutadans per als seus interessos particulars.
Sánchez tenia dues opcions, una la de ser el dirigent de l’esquerra d’una democràcia plena en la qual es conjuntaven el progrés econòmic i social i les llibertats i una altra la de convertir Espanya en un règim autoritari en el que els socialdemòcrates són enemics del sistema.
N’hi ha prou amb veure el nivell de ruïna, corrupció, apropiació de la justícia i de les institucions i la falta de llibertat dels països on està implantat el projecte per a fer-nos la idea d’on ens porten.
Sánchez ha triat anar de la mà dels autoritaris, partidaris d’un règim contradictori amb la democràcia i amb el sistema polític de la UE.
El malestar social s’anirà engrandint i serà insuficient el control de la informació que van tenir en la gran crisi anterior.
El problema és que el nostre sistema públic és “insostenible”, el dèficit públic més elevat de la UE (123.072 milions), el deute s’ha incrementat en 122.438 milions el 2020 fins a 1.311.298 milions (més o menys l’import del net dels mítics 140.000 m), la caiguda de l’economia d’un 11%…
El catedràtic J. Oliver Alonso “Keynesianisme d’anada i tornada” ... “Potser el problema més important per al nostre futur és l’alça global de l’endeutament. L’FMI i el Banc Mundial parlen d’un tsunami de deute que inevitablement acabarà malament. Per això, temptin-se la roba quan la Comissió Europea comença a avisar dels problemes de sostenibilitat del deute. Ja ho ha fet l’FMI en la seva anàlisi d’Espanya de fa pocs dies, en ell ens recorda la “vulnerabilitat fiscal” i suggereix que, una vegada torni el creixement, consolidem les nostres finances. També Gentiloni… (i el Banc d’Espanya, Airef, Fedea, el Consell G d’Economistes…) un deute públic a Espanya entre el 125% i el 130% del PIB els pròxims anys obligarà a polítiques de contenció pressupostària. A la que latempestat escampi i amaini la pandèmia, tornarà la normalitat. I, amb ella, emergència de primes de risc en el Club Med i noves tensions sobre l’euro… El més probable serà una nova onada, però d’austeritat.
Quan vingui “aquesta onda d’austeritat” i s’estengui el malestar social, difícilment comptaran amb un altre sector informatiu que “ens vengui un altre conte similar” per a intentar convèncer-nos que l’autoritarisme i la ruïna econòmica i social, eren imprevisibles.

 Ja és a la venda el número 116

Subscripció newsletter Penedès Econòmic

Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic i rebràs totes les notícies en un sol correu