De com es pot resoldre la crisi econòmica, l’atur, la corrupció política i tenir una democràcia eficient (3)

     

    LA NECESSÀRIA RECONVERSIÓ DEL NOSTRE RÈGIM AUTONÒMIC 

    L’1 de novembre de 1988 vaig publicar l’article La revolució de la vida política a Espanya sobre el que suposaria el procés d’integració en la política espanyola.
    “Quan ens vam començar a ocupar de la C.E.E. a finals de 1987 vam fer l’advertiment que ens trobàvem davant un procés històric de tanta importància política i social com ho va ser, en el seu temps, la formació dels diferents Estats.

    La revolució afecta, en primer lloc, als Estats, les atribucions sobiranes dels quals quedaran enormement reduïdes. Això ha de provocar una desnacionalització de la gestió pública econòmica que passarà a mans comunitàries.

    Tot el procés anterior de transferències de parcel·les de poder nacional als organismes comunitaris, incidirà no sols en la sobirania dels diferents països membres, sinó també i de manera substancial, en els programes dels partits polítics.

    La diferència d’aquests programes quedarà reduïda a àmbits cada vegada més petits i anecdòtics”.

    Mentre els grans països europeus passaven a convertir-se en una espècie de províncies d’un nou Estat, el nostre règim autonòmic va seguir un camí errat.

    Vam denunciar la conseqüència d’aquest gran error històric en diferents mitjans, sent un dels últims a Hay Derecho el 27 de desembre de 2014.

    “El procés d’unificació europea obeïa no només a raons econòmiques sinó també a polítiques i socials.

    Les noves tecnologies avançades precisen de grans produccions. Els costos han augmentat vertiginosament, la qual cosa exigeix que els productes hagin de ser col·locats ràpidament en un gran mercat per a cobrir les despeses i reunir els fons necessaris per a les inversions de la següent ronda de renovació. I aquest procés, a l’Europa Comunitària, quedava dificultat per les traves i les polítiques nacionalistes dels Governs.

    O s’actuava immediatament o, com assenyalava l’OCDE, Europa subministraria cada vegada més productes alimentosos, matèries primeres i béns facturats de baixa tecnologia i, amb la pèrdua de competitivitat, la major part d’Europa estaria condemnada a la decadència, a la pobresa i la desocupació estructural. Això afectaria la qualitat de vida i a la sempre difícil harmonia social dels seus ciutadans.

    Els greus problemes actuals, polítics i econòmics, crec que es deuen al desconeixement i per tant, a la falta de preparació de la ciutadania i de gran part dels dirigents socials i mitjans d’informació, davant l’enorme repte que ens plantejava aquest procés. El que ha permès que la situació es deteriori fins a extrems inimaginables.

    Incomprensiblement, l’entusiasme que va provocar al nostre país la incorporació a la CEE, el 1985 i la signatura de l’Acta Única Europea, el 1986, no va generar  una resposta interna adequada.

    No va haver-hi una segona transició que canviés la cultura política popular, reconvertís els programes dels partits polítics, ajustés el marc legal i millorés la competitivitat del nostre sector productiu, única manera que fos viable el nostre ingrés a la Unió Europea.

     

    EL SISTEMA AUTONÒMIC S’HA ACABAT CONVERTINT EN UN SISTEMA OBSOLET, INEFICIENT I RUÏNÓS PER ALS CIUTADANS

     

    Quan em convidaven a alguna conferència sobre aquest tema, posava com a metàfora  que entrar a la Unió Europea era com ingressar a la NBA. Al principi fa molta il·lusió i al president el treuen els afeccionats a coll. Però si a continuació no amplia els pressupostos, no fa un equip competitiu, no adapta la manera d’entrenar i jugar a una competició d’elit i no fitxa una direcció tècnica competent, millor seria que ens haguéssim quedat a casa.

    En unificar el tipus de canvi amb els països que millor competitivitat oferien i alhora, eliminar les barreres aranzelàries i tècniques que permetien controlar la circulació de béns, era vital reforçar la maquinària productiva nacional per a no destrossar el nostre futur.

    Si no milloràvem la qualitat i conteníem els preus de la producció, cada vegada tindríem més dificultats per a mantenir les vendes en el mercat mundial.

    Mentre els grans països europeus passaven a convertir-se en una espècie de províncies d’un nou Estat, per a assegurar el futur econòmic i social dels seus pobles, el nostre país va continuar un procés contradictori amb les obligacions que havíem assumit com a socis d’un procés d’integració política i econòmica. I va generar, en paral·lel a la creació de nous òrgans i funcions supranacionals amb els seus costos corresponents, una estructura territorial inadequada i inviable econòmicament que va desenvolupar una fragmentació legal contrària als fonaments econòmics i al règim constitucional comunitari.

    Si una empresa decideix traspassar una part important de les seves funcions a una altra,  procurarà reduir i en la mateixa proporció, les despeses de l’escindida a fi de mantenir l’equilibri econòmic i garantir la viabilitat del procés.

    Com han destacat els organismes internacionals que ens han analitzat, el laberint legislatiu suposava un efecte dissuasiu per a la inversió estrangera i un fre per a la competitivitat i la creació d’ocupació.

    Si la reduïda dimensió dels grans Estats era una rèmora per al futur dels seus ciutadans, com portaria a la mateixa meta la fragmentació nostra? Algú estava errant, qui tindria raó, els dirigents democràtics de les nacions de major progrés d’Europa que havien sacrificat la seva sobirania i les seves atribucions o els nostres polítics interiors que intentaven ampliar-les? Si han demostrat, fins a la sacietat, la seva incapacitat per a diagnosticar i resoldre els problemes socials i econòmics presents, per què han de gestionar millor un futur que desconeixen? Quin d’aquests dos grups que ens assenyalen camins contradictoris, ens està enganyant? Haurem d’esperar que ens visiti la decadència, la pobresa i la desocupació estructural, per a buidar els nostres dubtes?

    El sistema autonòmic (que si es reconverteix ens sembla tan fonamental com la resta d’administracions), tal com va evolucionar, sense ordre ni control, s’ha acabat convertint en un sistema obsolet, ineficient, ruïnós per als ciutadans i font d’escàndols continuats en aflorar, sense descans, tot tipus de casos de balafiament de recursos, de corrupció i d’incompetència en bona part de la nostra geografia”.

     Ja és a la venda el número 126

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu