Com a símptoma de la modernització i de l’adaptació dels municipis a les necessitats dels seus ciutadans, els ajuntaments han passat de proporcionar i gestionar recursos bàsics (il·luminació, asfaltat de carrers, neteja,...) a preocupar-se per dotar-los de serveis de valor per augmentar la qualitat de vida, generar riquesa, ser culturalment productius, mantenir la convivència, propiciar la participació,…
Això, sumat si més no en ocasions, a un cert infra-finançament per part d’institucions de més alt nivell, ens porta a una certa dificultat dels ajuntaments per arribar a finançar totes les necessitats ciutadanes. I, en concret, a cobrir totes les necessitats que demanden les zones comercials.
Aquest no és un problema nou, ni tan sols exclusiu del nostre territori; com tampoc ho són les solucions aportades. Ja fa molts anys, pels volts de 1970, una innovadora modalitat de gestió es va posar en marxa a un barri de Toronto, i enguany ja es poden trobar exemples d’aquest model a diferents ciutats dels EEUU, Regne Unit, Alemanya, Holanda,... i també es parla de la implantació a casa nostra.
Es tracta dels anomenats BID (Business Improvement Districts) o APEU (Àrea de Promoció Econòmica Urbana), i que consisteix en què les zones comercials col·laborin amb l’ajuntament en finançar la gestió de de determinats serveis o activitats per impulsar la zona, sense que això signifiqui en absolut que l’ajuntament deixi d’invertir-hi.
Funciona de la següent manera:
- Els locals d’un determinat barri o zona comercial que es volen agrupar porten a votació entre els diferents comerços constituir-se com a APEU.
- Si una majoria qualificada hi està d’acord, cada establiment passa a pagar una quota obligatòria que servirà per ajudar a finançar aquells serveis/activitats a on no arriba l’ajuntament o no suficientment.
- Les decisions sobre en què invertir les pren una representació de la zona en qüestió, sovint, amb la participació del propi ajuntament per possibilitar sinergies.
La gran diferència respecte les associacions de comerciants és l’obligatorietat de pagament en cas que una majoria així ho decideixi, evitant així que comerços que no volen pagar s’aprofitin dels esforços dels que sí ho fan.
Tot això, evidentment, ha d’anar en benefici i ha de tenir un retorn per a tots, ja que la zona comercial es pot dotar de més recursos per fer-se atractiva als consumidors.
Com qualsevol sistema, pot crear suspicàcies, seguidors i detractors. Sigui com sigui, és una via de millora per a les zones comercials i cada vegada la tenim més a prop.