En aquest i altres mitjans de la rodalia es prodiguen les reflexions sobre el veïnatge i la interrelació entre l’Alt Penedès i el Garraf; d’allò que hauria de ser i no és i d’allò que és i no hauria de ser. I així la sonsònia de sempre.
En un periòdic de l’anomenada premsa salmó, com ho és el nostre Penedès Econòmic, hauríem de posar la dièresi en els avantatges competitius que ens aportarien la cooperació i la reciprocitat entre les dues comarques.
Com si es tractés d’un districte econòmic, d’aquesta simbiosi comarcal se’n podrien derivar balanços molt positius; per exemple, en clau de sostenibilitat i de l’anomenada circularitat. Tant o més, aquests dos trossets de món podrien conjurar-se en el terreny de les energies i confluir en la producció de renovables.
La sinergia intercomarcal podria trobar l’alçaprem en el transport públic, mitjançant un consorci paritari que gestionés eficientment la mobilitat que ens propicia la C15 i que alhora despertés la quimera o no quimera del traçat de ferrocarril. La mobilitat elèctrica podria ser una assignatura de revàlida compartida. Les perspectives tenen el mateix punt de fuga.
En certa manera és el mateix que ha passat en l’àmbit sociosanitari. El consorci resultant de la fusió aporta major solvència al sistema hospitalari de les dues comarques i sobretot arroga capacitats a l’hora de plantejar inversions de gran calat. Al cap i a la fi, es tracta de millorar la disponibilitat de serveis mèdics i assistencials.
Pel que fa al mapa de la formació, difícilment trobaríem dos territoris contigus més complementaris en l’oferta d’ensenyaments post-obligatoris. En conjunt, l’Alt Penedès i el Garraf poden presumir d’un sistema docent força equilibrat; només cal potenciar les bilateralitats en aspectes clau com les pràctiques en alternança i en les oportunitats de l’alumnat per accedir al mercat de treball.
Si insistim en el paràgraf precedent, el campus de la UPC té un epicentre històric a Vilanova i la Geltrú però ha estat capaç d’estendre’s arreu del Penedès; segurament pel fet que els graus de caire tecnològic i els mateixos grups de recerca que hi operen requereixen un ecosistema més industrial. I el troben al costat de casa.
El ventall de coincidències no s’acaba. Els actius enogastronòmics i el turisme gurmet es podrien arrenglerar amb moltes possibilitats d’èxit. Des de NODE Garraf, a través de La Llotja, advoquem per una imaginària denominació d’origen Terra i Mar. De nou, on trobaríem dos entorns tan simbiòtics com el Garraf i l’Alt Penedès a l’hora de seure a taula i gaudir de debò?
I podríem continuar amb altres sinergies plausibles, com ara un consorci de televisions, el front comú en pro de l’envelliment actiu i la salut mental o el treball colze a colze en el camp de les economies verda, taronja, blava i de qualsevol altre color.
En definitiva, a partir dels recursos compartits i les capacitats combinatòries podríem ser molt més atractius a l’hora de captar iniciatives i inversions.
I per què no ho fem?
Potser perquè les oportunitats d’entendre’ns no sempre van acompanyades per les ganes de fer-ho. Idiosincràsies diferents, tarannàs dissemblants, malfiances veïnals... Hi són.
També hi ha models coadjuvants a tenir en compte, però. L’Institut d’Estudis Penedesencs, la Federació Empresarial del Gran Penedès o la Mancomunitat Penedès Garraf són entitats que han sabut créixer en un pati comunitari i han homogeneïtzat les seves iniciatives arreu del territori del Penedès i el Garraf. També els col·legis oficials d’Aparelladors i d’Enginyers tècnics, els sindicats UGT i CCOO i determinades federacions d’ascendent polític comparteixen binomis comarcals.
Tot i aquestes realitats, que s’han fet més eficients i han guanyat fortalesa a mesura que han exercit la supracomarcalitat, encara queden trinxeres i reticències que faríem bé en dissoldre. En sortiríem guanyant.
