“El meu amic té una granja. Com li encanta fer les coses a l’antiga, no posseeix cap equip mecànic i utilitza un cavall per llaurar el seu camp. Un dia, mentre estava llaurant, el cavall es va desplomar, mort. Al poble tots van compadir al meu amic.

Hi havia una vegada... algú que va dir sobre si mateix:
“De jove jo era un revolucionari i la meva pregària consistia a dir a Déu:” Senyor, dóna’m forces per canviar el món”.
“A mesura que vaig fent-me adult i vaig adonar-me que m’havia passat mitja vida sense haver aconseguit canviar una sola ànima, vaig transformar la meva pregària i vaig començar a dir:” Senyor, dóna’m la gràcia de transformar a quants entren en contacte amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics. Amb això em dono per satisfet”.
“Ara, que sóc un vell i tinc els dies comptats, he començat a comprendre l’estúpid que jo he estat. La meva única oració és la següent: Senyor, dóna’m la gràcia de canviar-me a mi mateix. Si jo hagués pregat d’aquesta manera des del principi, no hauria malgastat la meva vida”.

Hi havia una vegada... En una sessió grupal, la psicòloga en un moment donat va aixecar un got d’aigua.
Quan tots esperaven sentir la pregunta: “Està el got mig ple o mig buit?”, ella en lloc d’això va preguntar:
- Quant pesa aquest got?
Les respostes dels components del grup van variar entre 200 i 250 grams.
Però la psicòloga va respondre:

Ikkyû, el mestre del Zen, des de petit va ser molt avisat. El seu mestre posseïa una preciosa tassa de te, de rara antiguitat.
A Ikkyû se li va trencar accidentalment aquesta tassa, i es va quedar molt perplex. Sentint els passos del mestre que s’acostava, va ocultar després de si els trossos del vas. Quan va aparèixer el mestre, Ikkyû li va preguntar: