Un estudiant de zen es queixava que no podia meditar, els seus pensaments no li ho permetien. Va parlar d’això amb el seu mestre dient-li:
    “Mestre, els pensaments i les imatges mentals no em deixen meditar; quan se’n van uns segons, després tornen amb més força. No puc meditar. No em deixen en pau”.
    El mestre li va dir que això depenia d’ell mateix i que deixés de cavil·lar.
    Tot i això, l’estudiant seguia lamentant-se que els pensaments no el deixaven en pau i que la seva ment estava confosa. Cada vegada que intentava concentrar-se, tot un tren de pensaments i reflexions curtes, sovint inútils i trivials, irrompien al cap…

    “Tirada al camp estava des de feia temps una flauta que ja ningú tocava, fins que un dia un burro que passejava per allí va esbufegar fort sobre ella fent-la produir el so més dolç de la seva vida, és a dir, de la vida del burro i de la flauta.
    Incapaços de comprendre el que havia passat, ja que la racionalitat no era el seu fort i tots dos creien en la racionalitat, es van separar pressurosos, avergonyits del millor que l’un i l’altre havien fet durant la seva trista existència.”
    Es tracta d´un dels molts microcontes que va escriure l’autor centreamericà Augusto Monterroso, creador d’aquest gènere que pretén reduir al mínim d’elements una història.

    “Hi havia una vegada, ... una noia, el pare de la qual era lleter, amb un càntir de llet al cap.
    Caminava lleugera fent grans gambades per arribar com més aviat millor a la ciutat, on anava per vendre la llet que duia.
    Pel camí va començar a pensar què faria amb els diners que li donarien a canvi de la llet.
    -Compraré un centenar d’ous. O no, millor tres pollastres. Sí, compraré tres pollastres!
    La noia seguia endavant tenint cura de no ensopegar mentre la seva imaginació anava cada cop més i més lluny.
    -Criaré els pollastres i tindré cada vegada més, i encara que aparegui per aquí la guineu i en mati alguns, segur que en tinc prou per poder comprar un porc. Encebaré al porc i quan estigui bonic el revendré a bon preu. Aleshores compraré una vaca, i al seu vedell també….
    Però de sobte, la noia va ensopegar, el càntir es va trencar i amb ell se’n van anar la vedella, la vaca, el porc i els pollastres.”

    Hi havia una vegada... “Un ànec que nedava pel riu a la recerca de peixos i, en tot el dia no n’havia trobat cap. Quan va arribar la nit, va veure el reflex de la lluna a l’aigua, va pensar que era un peix i es va submergir per capturar-lo. Els altres ànecs el van veure i es van començar a riure.
    Des de llavors, l’ànec va sentir tanta vergonya i timidesa que, fins i tot quan veia un peix sota l’aigua, no feia res per capturar-lo, i així es va morir de gana.”
    Breu conte de León Tolstoi, on presenta a l’ànec com una metàfora de l’ésser humà, capaç de fer-se mal a si mateix per preocupar-li l’opinió dels altres.
    En la majoria dels casos i, tenint la certesa que estem actuant amb correcció, no hauríem de canviar la nostra conducta ni preocupar-nos pel que diguin els altres.

    “Estem en plena cultura de l´envàs. El contracte de matrimoni importa més que no pas l’amor, el funeral més que el mort, la roba més que el cos i la missa més que Déu.”

    Es tracta d’una breu reflexió d’Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguaià (1940-2015), que ens parla de la cultura del consum a la societat d’avui. De la importància que adquireix avui dia l’embolcall davant del que és veritablement essencial.

    Viure en aquesta cultura de l’envàs vol dir que es prioritza l’aparença superficial davant del contingut real. No hem d’oblidar mai que els aspectes més valuosos de la nostra vida no s’haurien de mesurar pel seu embolcall exterior.

    Ja és a la venda el número 150


     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu