“Ella és a l’horitzó.
Jo m’hi acosto dues passes i ella s’allunya dues passes.
Camino deu passos i l’horitzó corre deu passos més enllà.
Per més que jo camini, mai no l’aconseguiré.
Per què serveix la utopia? Per això serveix, per caminar.”
Hi havia una vegada... “Un ànec que nedava pel riu a la recerca de peixos i, en tot el dia no n’havia trobat cap. Quan va arribar la nit, va veure el reflex de la lluna a l’aigua, va pensar que era un peix i es va submergir per capturar-lo. Els altres ànecs el van veure i es van començar a riure.
Des de llavors, l’ànec va sentir tanta vergonya i timidesa que, fins i tot quan veia un peix sota l’aigua, no feia res per capturar-lo, i així es va morir de gana.”
Breu conte de León Tolstoi, on presenta a l’ànec com una metàfora de l’ésser humà, capaç de fer-se mal a si mateix per preocupar-li l’opinió dels altres.
En la majoria dels casos i, tenint la certesa que estem actuant amb correcció, no hauríem de canviar la nostra conducta ni preocupar-nos pel que diguin els altres.
“Estem en plena cultura de l´envàs. El contracte de matrimoni importa més que no pas l’amor, el funeral més que el mort, la roba més que el cos i la missa més que Déu.”
Es tracta d’una breu reflexió d’Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguaià (1940-2015), que ens parla de la cultura del consum a la societat d’avui. De la importància que adquireix avui dia l’embolcall davant del que és veritablement essencial.
Viure en aquesta cultura de l’envàs vol dir que es prioritza l’aparença superficial davant del contingut real. No hem d’oblidar mai que els aspectes més valuosos de la nostra vida no s’haurien de mesurar pel seu embolcall exterior.
“En certa ocasió es queixava un deixeble al seu Mestre:
- Sempre ens expliques històries, però mai no ens reveles el seu significat
El Mestre li va replicar:
- T’agradaria que algú t’oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?
Ningú no pot descobrir el teu propi significat al teu lloc.
Ni tan sols el Mestre”.
La llegenda explica que el ratpenat una vegada va ser l’au més bella de la Creació. El ratpenat al principi era tal com el coneixem avui. Un dia fred va pujar al cel i va demanar plomes al creador, com havia vist en d’altres animals que volaven. Però el creador no tenia plomes, així que li va recomanar tornar a baixar a la terra i demanar una ploma a cada au. I així ho va fer el ratpenat, això sí, recorrent només a les aus amb plomes més vistoses i de més colors.
Quan va acabar el seu recorregut, el ratpenat s’havia fet amb un gran nombre de plomes que envoltaven el cos. Conscient de la seva bellesa, volava i volava mostrant-la orgullós a tots els ocells, que paraven el vol per admirar-lo. Agitava les seves ales ara emplomades, aletejant feliç i amb cert aire de prepotència.
Hi havia una vegada... un granger i la seva esposa que, un dia, van descobrir en un dels nius en què criaven gallines un ou d’or massís. La parella va anar observant que l’au produïa aquest prodigi dia rere dia, obtenint cada dia un ou d’or.
Reflexionant sobre què era el que feia que la gallina en qüestió tingués aquesta habilitat, van sospitar que aquesta posseïa or al seu interior. Per comprovar-ho i obtenir tot l’or d’una vegada, van matar la gallina i la van obrir, descobrint per sorpresa seva que per dins la prodigiosa au era igual a les altres.
| Ja és a la venda el número 141 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu