PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

El valor de la humilitat

Hi havia una vegada... En un petit poblat, vivia un captaire molt conegut per tots els seus habitants, per la seva sorprenent capacitat de donar consells i ajudar les persones.
El captaire, només demanava la voluntat per oferir les seves sàvies paraules als habitants del poble.
Tal va arribar a ser la seva fama que el Rei, sorprès pel que li explicaven, va decidir visitar-lo i demanar-li consell. Després de visitar-lo, el Rei va quedar molt satisfet amb els consells del captaire i li va demanar que l’acompanyés a palau perquè pogués ajudar-lo en les tasques del dia a dia.
El captaire va accedir i va marxar a viure a un sumptuós palau.
Cada dia que passava, el Rei es mostrava més satisfet amb l’ajuda del captaire fins que va decidir prescindir de tots els seus consellers.
Un d’aquests consellers, ressentit per la decisió del Rei, va decidir espiar el captaire per descobrir d’on venia la seva capacitat per aconsellar tan sàviament. Per a la seva sorpresa va descobrir que el captaire abandonava el palau al vespre i hi tornava abans de que sortís el sol.
Un bon dia va decidir seguir-lo per veure què feia durant aquestes hores en què s’absentava del palau. Sorprès va veure com el captaire es dirigia al vespre a una cabana que es trobava als afores del palau. Aquí, el captaire es despullava de les seves riques vestidures i es tornava a posar els seus antics vestits. Després es ficava al llit a terra sobre un llit de palla. Al matí, el captaire es tornava a posar les seves riques vestimentes i tornava a palau.
El conseller es va dirigir al captaire i li va preguntar:
“Captaire, quin és el motiu pel qual et prives de les teves riques robes per tornar a posar-te les teves i dorms sobre el dur sòl podent dormir sobre un llit còmode al palau?”.
“Molt senzill”, li va contestar el captaire. “Per no oblidar-me mai del lloc d’on vinc”.

Llegeix més...

Fonts d’informació

El jove deixeble d’un filòsof savi arriba a casa d’aquest i li diu:
- Escolta mestre, un amic teu va estar parlant de tu amb malvolença...
- Espera! -l´interromp el filòsof - Ja has fet passar per les tres reixes el que vas a explicar-me?
- Les tres reixes?
- Sí. La primera és la VERITAT. Estàs segur que el que vols dir-me és absolutament cert?
- No. Ho vaig sentir comentar a uns veïns.
- Almenys ho hauràs fet passar per la segona reixa, que és la BONDAT. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
- No, en realitat no. Al contrari...
- Ah, vaja! L’última reixa és la NECESSITAT. És necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?
- Francament, no.
- Llavors, va dir el savi somrient
- Si no sabem si és veritat, ni bo, ni necessari, oblidem-ho!

Llegeix més...

Controlar la ira

Hi havia una vegada... un predicador que, quan era nen, el seu caràcter impulsiu el feia esclatar en còlera a la menor provocació.
Quan finalment es calmava, gairebé sempre se sentia avergonyit i batallava per demanar excuses a qui havia ofès.
Un dia el seu mestre, que el va veure donant justificacions després d’una explosió d’ira a un dels seus companys de classe, el va portar al saló, li va lliurar un full de paper llis i li va dir:
-¡Arruga’l! El noi, no sense certa sorpresa, va obeir i va fer amb el paper una boleta.
-Ara -va tornar a dir-li el mestre- deixa-ho com estava abans.
Per descomptat que no va poder deixar-ho com estava. Per més que tractava, el paper sempre romania ple de plecs i d’arrugues.
Llavors el mestre va rematar dient:
-El cor de les persones és com aquest paper. L’empremta que deixes amb la teva ofensa serà tan difícil d’esborrar com aquestes arrugues i aquests plecs.
Així va aprendre a ser més comprensiu i més pacient, recordant, quan està a punt d’esclatar, l’exemple del paper arrugat.

Llegeix més...

Reaccions a l’adversitat

Hi havia una vegada... Una filla es queixava amb el seu pare sobre la vida. No sabia com seguir endavant i, cansada de lluitar, estava a punt de donar-se per vençuda. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre.
El pare, un reconegut xef, la va portar a la cuina. Va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre foc fort. Quan el líquid estava bullint, va posar pastanagues a la primera olla, un parell d’ous a la segona, i alguns grans de cafè a la tercera.
La filla va esperar amb impaciència, preguntant-se què estaria fent el seu pare. Als vint minuts ell va apagar el foc, va posar les pastanagues en un recipient i els ous en un altre, va colar el cafè i el va servir en una gerra. Mirant a la seva filla, li va preguntar:
-Estimada, què veus?
-Pastanagues, ous i cafè -va ser la resposta.
Li va demanar que toqués les pastanagues: estaven toves. Després li va dir que trenqués un ou: estava dur. Finalment, li va demanar que tastés el cafè. Ella va somriure, mentre gaudia el ric aroma de la beguda. Humilment, la jove va preguntar:
-Què vol dir això, pare?
-Aquests tres elements -va explicar ell- s’han enfrontat a la mateixa adversitat: l’aigua bullint, i cada un ha reaccionat en forma diferent. La pastanaga, forta i dura, es va tornar dèbil, fàcil de desfer. L’ou era fràgil; la closca fina protegia el seu interior líquid, que després d’estar a l’aigua bullint es va endurir. Els grans de cafè van transformar a l’aigua, convertint-la en la rica beguda que et reconforta i s’escalfa. Què ets tu? -li va preguntar el cuiner a la seva filla-. Quan els problemes truquen a la porta, ¿ets pastanaga, ou o gra de cafè?

Llegeix més...

Reacció a la provocació

Hi havia una vegada... A prop de Tòquio vivia un gran samurai, ja ancià, que es dedicava a ensenyar el budisme zen als joves.
Malgrat la seva edat, corria la llegenda que era capaç de vèncer qualsevol adversari.

Un dia un guerrer conegut per la seva total falta d’escrúpols va passar per la casa del vell. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: esperava que l’adversari fes el seu primer moviment, i, gràcies a la seva intel·ligència privilegiada per captar els errors, contraatacava amb velocitat fulminant.

Llegeix més...

El cercle de l’odi

Hi havia una vegada... Un important empresari, que estava enfadat i va renyar el director d’un dels seus negocis.

El director va arribar a casa i va cridar a la seva dona, acusant-la que estava gastant massa perquè hi havia un abundant dinar.


La senyora va cridar l’empleada, que després de la reprimenda, va trencar un plat i va donar un cop de peu al gos perquè la va fer ensopegar.

L’animal va sortir corrent i va mossegar una senyora que passava per allà. Quan ella va anar a la farmàcia, per fer-se una cura, va escridassar al farmacèutic perquè li va fer mal l’aplicació de la vacuna. Aquest home va arribar a casa i va escridassar la seva mare, perquè el menjar no era del seu grat.
La senyora, font d’amor i perdó, li va acariciar el cap mentre li retirava el plat i li deia:

Llegeix més...

               PENEDÈS DATA           

                L'INFOGRÀFIC             

 Ja és a la venda el número 83

 
OPINIÓ

El primer de l'any FEGP
Isidre Also Torrents
Disfuncions i altres malalties 
Martí Sistané Planella
La sentència de "La Manada" i l'opinió pública
Daniel Iborra Fort
Les claus de la internacionalització 
Gemma Beltran Aniento
Creadors del nostre destí
Begoña Cartagena Font
  

Cava en liquidació

Eric Enguita Albet
El valor d'un premi
Daniel Lafuente
Ostentació
Agustí Romeo Huguet

Hola RGPD 

Jordi Ventura Massó

Una visió de la realitat
Dolors Marín Tuyà