Una mare va portar el seu fill de sis anys a casa de Mahatma Gandhi, i li va suplicar:
- “Li prego, Mahatma. Digueu al meu fill que no mengi més sucre, és diabètic i arrisca la seva vida fent-ho. A mi ja no em fa cas i pateixo per ell. Sé que li farà cas, perquè l’admira.”
Gandhi va reflexionar i va dir:
- “Ho sento senyora. Ara no ho puc fer. Porteu el vostre fill d’aquí a quinze dies.”
Sorpresa la dona li va donar les gràcies i li va prometre que faria allò que li havia demanat. Quinze dies després, va tornar amb el fill. Gandhi va mirar el noi als ulls i, amb autoritat, li va dir:
- “Noi, deixa de menjar sucre. T’estàs fent mal.”
Agraïda, però estranyada, la mare va preguntar:
- “Per què em va demanar que el portés dues setmanes després? Podria haver-li dit el mateix el primer dia.”
Gandhi va respondre:
- “Fa quinze dies, jo menjava sucre.”
Josep, de vuitanta anys, estava cavant al jardí del darrere de casa seva. Un veí que el va veure cavar, ple de curiositat, li va preguntar:
-“Què estàs fent, Josep?”
- “Plantaré cocoters”, va contestar l’octogenari.
- “Esperes arribar a menjar els cocos que donin aquests arbres?”, va dir amb sorna el seu veí.
- “Probablement no, però tota la vida he menjat cocos d’arbres que no havia plantat. I això hauria estat impossible si altres persones no haguessin fet abans allò que jo estic fent ara. Només estic pagant el deute que tinc contret amb ells.”
Hi havia una vegada...Uns guàrdies que es van presentar davant del rei conduint un home amb aspecte de captaire.
- “Per què porteu aquest home?”, va preguntar el monarca.
- “Majestat, no sabem si és un boig, o vol ofendre’l, però... diu que desitja dormir en aquesta posada!”, va contestar el cap de la guàrdia.
Hi havia una vegada... Un home molt ric que va demanar a Sengai que li escrivís alguna cosa per a la continuïtat de la prosperitat de la seva família, de manera que pogués mantenir la seva fortuna de generació en generació.
Sengai va prendre un llarg full de paper d’arròs i va escriure:
- “El pare mor, el fill mor, el nét mor”.
L’home ric es va indignar i es va ofendre:
- “Jo li vaig demanar que escrivís alguna cosa per a la felicitat de la meva família! Per què va fer una broma d’aquest tipus?”
Sengai va explicar tranquil·lament:
- “No vaig pretendre fer bromes. Si abans de la seva mort el seu fill morís, això ho feriria immensament. Si el seu nét se n’anés abans que el seu fill, tant vostè com ell estarien destruïts. Però si la seva família, de generació en generació, mor a l’ordre que li vaig descriure, aquest seria el curs més natural de la vida. Jo dic això veritable riquesa”.
El poeta Coleridge va rebre un dia la visita d’un admirador.
Expliquen que en el transcurs de la conversa, va sorgir el tema de la infantesa i l’educació:
- “Crec”, va afirmar amb rotunditat el visitant, “que s’ha de deixar als infants total llibertat perquè pensin i actuïn des que són molt petits i que puguin prendre les seves pròpies decisions sense que nosaltres intervinguem. Només així podran desenvolupar al màxim tota la seva potencialitat.”
- “Vine a veure el meu jardí de roses”, li va dir Coleridge, acompanyant el seu admirador fins al jardí.
En veure’l, el visitant va exclamar:
- “Però això no és un jardí... això és un pati ple de mala herba!”
- “Solia estar ple de roses”, va dir el poeta, “però aquest any vaig decidir deixar a les plantes del meu jardí en total llibertat de créixer a plaer sense atendre-les. I aquest és el resultat.”
Un nen arriba a casa seva i diu: “Mama, puc anar a l’hospital per veure un amic que està malalt?
- “És clar, però... què té?”
El fill, amb el cap cot, diu: “Un tumor al cervell”.
La mare, furiosa, li diu: “I per què vols anar a l’hospital? Vols veure’l morir?” El nen marxa i desapareix.
Hores més tard, torna vermell de tant plorar, dient: “Oh mare, ha estat tan horrible, ell ha mort davant meu!”
La mare molesta: “I ara ja estàs feliç? Aquesta és l’escena què volies veure?”
Una darrera llàgrima cau dels ulls del nen i acompanyada d’un somriure, diu: “Sí mama, molt feliç!”
- “He arribat a temps per veure’l somriure i dir-me: Jo sabia que vindries”.
| Ja és a la venda el número 141 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu