Hi havia una vegada... Un empresari agricultor, de poc estudi, que participava tots els anys en la principal fira d’agricultura de la seva ciutat. El més extraordinari és que ell sempre guanyava any rere any, el trofeu: blat de moro de l’any. Entrava amb el seu blat de moro a la fira i sortia amb la faixa blava recobrint el seu pit. El seu blat de moro era cada vegada millor.
Hi havia una vegada, ... Quatre viatgers provinents de diferents països que seguien la mateixa ruta van ajuntar els pocs diners que tenien per comprar menjar.
El persa va dir: “Comprarem angur”.
L’àrab va contestar: “No, jo vull inab”.
El turc no va estar d’acord i va exclamar: “D’això res, jo menjaré uzum”.
El grec va protestar dient: “El que comprarem serà stafil”.
Com que cap sabia el que significaven les paraules dels altres, van començar a barallar-se entre si. Tenien informació, però no tenien coneixement.
El distret va ensopegar amb ella ...
El violent la va utilitzar com a projectil ...
L’emprenedor, va construir amb ella ...
El pagès, cansat, la va utilitzar de seient ...
Per als nens, va ser una joguina ...
Drummond la va poetitzar ...
David, va matar amb ella Goliat ...
I Miquel Àngel li va treure la més bella escultura ...
En tots aquests casos, la diferència no va estar en la pedra, sinó en l’home. No existeix “pedra” en el teu camí que no puguis aprofitar per al teu propi benefici.
Hi havia una vegada, ... un rei que va convocar tots els solters del regne, ja que era temps de buscar parella a la seva filla.
Tots els joves van assistir-hi i el Rei els va dir:
- “Us donaré una llavor diferent a cada un de vosaltres ... al cap de 6 mesos haureu de portar-me en un test la planta que hagi crescut, i la planta més bella guanyarà la mà de la meva filla, i per tant el regne “.
Així es va fer; hi havia un jove que va plantar la seva llavor però no germinava. Mentrestant, tots els altres joves del regne no paraven de parlar i mostrar les belles plantes i flors que havien sembrat als seus testos.
Hi havia una vegada... Un home que vivia en un país on no existien arbres de sàndal que portava temps obsessionat per conèixer aquella preciosa i aromàtica fusta, ja que molta gent li havia explicat meravelles sobre el seu exòtic aroma.
Per satisfer el seu propòsit, va consultar amb el seu mestre, el qual es va limitar a regalar-li un llapis. Una mica decebut, l’home va decidir escriure a tots els seus amics i sol·licitar-los un tros de l’anhelada fusta. Va pensar que algun tindria la bondat d’enviar-li. Així, va començar a escriure cartes i cartes, durant diversos dies, sempre amb el mateix prec: “Si us plau, envieu-me fusta de sàndal”. Va escriure una carta per una, però no obtenia resposta.
No obstant això un dia, de sobte, mentre estava davant el paper, pensatiu, rosegant el llapis amb el qual tantes cartes escrivia, i de sobte va percebre un dolç perfum. Va ser llavors quan es va adonar que sempre l’havia tingut a les mans. El perfum que li embriagava sorgia del cor del seu propi llapis de sàndal.
Hi havia una vegada... Un home que tenia dos fills de signe oposat, un de molt optimista i l’altre molt pessimista. Va seguir el consell d’un amic de donar a cada un per el seu 18è aniversari un obsequi molt diferent: una cosa fabulosa per al pessimista, i una horrible per l’optimista. Potser així s’equilibrarien els estats d’ànim, opinava l’amic.
Arribat el dia, el pare va fer sortir als nois a veure els dos regals que estaven tapats al carrer per uns llençols.
El pessimista va descobrir una potent moto japonesa i va començar a cridar i plorar al seu pare: “Tu el que vols és que em mati!”
L’optimista va destapar un enorme excrement i va començar a ballar, boig d’alegria.
- “Què celebres, idiota?”, Li va preguntar el seu germà.
Ja és a la venda el número 131
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu