PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Perdre la visió global

Hi havia una vegada...  en una zona d’altes muntanyes, una àguila que ensenyava al seu colomí a volar. Aquells dies d’estiu eren benignes i de cel clar.

Un dia, arribada la tardor, el cel es va cobrir de densos núvols negres. El colomí, acostumat a veure el cel i el sol, va fer un crit de desesperació. No veia aquell mantell blau cel amb el seu sol resplendent.

L’àguila, veient això, li va demanar que l’acompanyés. Juntes van remuntar vol en direcció als núvols. Després d’una feixuga travessia, totes dues estaven per sobre dels núvols.

Llegeix més...

Respectar costums

Hi havia una vegada... Un home que estava posant flors a la tomba d’un parent, quan va veure a un xinès posant un plat d’arròs a la tomba veïna. L’home es va dirigir al xinès, i li va preguntar:

- ‘Disculpi senyor, però creu vostè que de veritat el difunt es menjarà l’arròs?

- ‘Si’, va respondre el xinès... ‘Quan el seu vingui a olorar les seves flors.

Respectar altres costums, és quelcom que ens devem entre persones. Som diferents, actuem diferenciadament, pensem diferent en funció al nostre entorn, educació i cultura. Es tracta simplement... de respectar sempre i quan és clar, no afecti a l’altre.

Llegeix més...

Ostentació

Hi havia una vegada... Dos galls que es barallaven per la preferència de tenir a totes les gallines, fins que un dia, un d’ells en una gran baralla, assolí vèncer l´altre.
El gall perdedor, resignat, es va retirar vençut a un matoll on es va ocultar. D’altra banda, l’orgullós vencedor, per fer gala de la seva esplèndida victòria, va pujar a una pedra alta per cantar amb gran estrèpit.
Al cap de pocs segons, una àguila, va veure a l’orgullós gall, i sense demora, es va llançar sobre aquest per així tenir-lo de sopar.
A la manca del gall guanyador, el gall que havia perdut la baralla, va sortir del seu amagatall i es va quedar amb tot el galliner.

La lliçó d’aquesta faula d’Isop, podria ser: “A qui fa ostentació dels seus propis èxits, no triga a aparèixe qui li prengui”.

I és que certament, presumir de l’èxit obtingut pot convidar a la mirada cobdiciosa d´altres.

L’ésser humà busca sempre per definició innata, exhibir el que considera millor de si mateix o de les seves possessions, amb l’objectiu de sepultar les seves febleses.
Fins aquí, tot normal, natural.

El perill està en travessar la fina línia arribant a l´ostentació. Aquesta qualitat negativa per la qual una persona exhibeix les seves possessions o qualitats amb l’objectiu evident d’aconseguir reconeixement o, en ocasions, fins i tot l´enveja dels altres.

Està directament relacionats amb els nivells d’autoestima.

Referit a l´entorn laboral, res millor que un bon lloc de treball per a refugiar-se en ell i oblidar que no ens valorem pel que som.

Hi ha qui se sent que són la seva feina i això els dona una identitat que els aporta seguretat. “Sóc advocat, sóc metge, sóc director, ...” paraules amb què se sentiran valorats exteriorment. Necessiten sentir-se “algú” perquè si els treus el seu treball senten que no tenen valor. Cal recordar que no som la nostra feina.

Algú amb una sana autoestima i un bon lloc, no se sentirà superior, gaudirà de la seva sort però sense presumir ni aprofitar el seu èxit laboral per sentir-se “algú”.

Igual que amb l’aspecte laboral, qui té una rica economia i moltes possessions materials, pot unir la seva identitat a tota la riquesa material. El tret d’una persona amb una autoestima baixa d’economia alta, seria presumir de les seves pertinences, sobretot, comprant tot el necessari per estar a l’última moda en tots els sentits, ja sigui en la roba, en l’electrònica, etc.

Necessitaran tenir el millor perquè així se sentiran valuosos. Aquest valor no s’adonen que prové del que opinin els altres, per això necessiten exposar el que tenen i presumir, per rebre reconeixement de la societat.

Anem amb compte amb el que diem, però sobretot amb el que escoltem

Un grup de granotes viatjava pel bosc i, de sobte, dues d’elles van caure en un clot profund.
Totes les altres granotes es van reunir al voltant del forat.
Quan van veure com de profund era el forat, van dir a les dues granotes que seria impossible que aconseguissin sortir del forat i el millor seria que esperessin morir.
Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues i van seguir tractant de sortir fora del clot amb totes les seves forces. Les altres granotes seguien insistint que els seus esforços serien inútils.
Finalment, una de les granotes va parar atenció al que les altres deien i es va rendir. Es va desplomar i va morir.
L’altra granota va continuar saltant tan fort com li era possible.
Una vegada més, la multitud de granotes li va cridar que deixés de patir i simplement es disposés a morir. Però la granota va saltar cada vegada amb més força fins que finalment va sortir del forat.
Quan va sortir, les altres granotes li van preguntar: - ¿No vas escoltar el que et dèiem?
La granota els va explicar que era sorda. Ella va pensar que les altres l’estaven animant a esforçar-se més per sortir del forat.

Llegeix més...

No ho pensis... fes-ho!

Hi havia una vegada... un ós mandrós que vivia en un lloc molt transitat de la selva, per allà passaven els lleons quan sortien a fer exercici, les mosteles donaven petites passejades per allà i així molts animals concorrien el lloc. Un dia el mandrós va pensar:
- Seria bon negoci posar una venda d’entrepans aquí, atès que aquest és un lloc molt transitat.
L’endemà al veure el mandrós la gran quantitat d’animals que passaven per allí, va pensar novament:
- Seria bon negoci posar una venda d’entrepans aquí, atès que aquest és un lloc molt transitat.

Llegeix més...

“InterSer” i Treball en grup

Hi havia una vegada... Un nen que robava a l’escola els llibres dels seus companys i, com si res els portava a la seva mare, qui, en comptes de corregir-ho, aprovava la seva mala acció.
En una altra ocasió va robar un rellotge que així mateix va lliurar a la seva mare. Ella també va acceptar el robatori. Així van passar els anys i el jove es va transformar en un lladre perillós.
Però un dia, agafat en el moment de robar, el van emmanillar les mans a l’esquena i el van conduir a la presó, mentre la seva mare el seguia, donant-se cops al pit. El lladre va trucar a la seva mare per dir-li alguna cosa a cau d’orella, però en apropar-se el fill, d’una mossegada, li va arrencar el lòbul de l’orella.
Recriminant la mare la seva acció, li va dir:
-No acord amb els teus delictes, acabes per ferir la teva pròpia mare!
A la qual cosa el fill va replicar:
-Si el primer cop que et vaig portar els llibres que vaig robar a l’escola m’haguessis corregit, avui no em trobaria en aquesta lamentable situació.

Llegeix més...