“En certa ocasió es queixava un deixeble al seu Mestre:
- Sempre ens expliques històries, però mai no ens reveles el seu significat
El Mestre li va replicar:
- T’agradaria que algú t’oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?
Ningú no pot descobrir el teu propi significat al teu lloc.
Ni tan sols el Mestre”.

La llegenda explica que el ratpenat una vegada va ser l’au més bella de la Creació. El ratpenat al principi era tal com el coneixem avui. Un dia fred va pujar al cel i va demanar plomes al creador, com havia vist en d’altres animals que volaven. Però el creador no tenia plomes, així que li va recomanar tornar a baixar a la terra i demanar una ploma a cada au. I així ho va fer el ratpenat, això sí, recorrent només a les aus amb plomes més vistoses i de més colors.

Quan va acabar el seu recorregut, el ratpenat s’havia fet amb un gran nombre de plomes que envoltaven el cos. Conscient de la seva bellesa, volava i volava mostrant-la orgullós a tots els ocells, que paraven el vol per admirar-lo. Agitava les seves ales ara emplomades, aletejant feliç i amb cert aire de prepotència.

Hi havia una vegada... un granger i la seva esposa que, un dia, van descobrir en un dels nius en què criaven gallines un ou d’or massís. La parella va anar observant que l’au produïa aquest prodigi dia rere dia, obtenint cada dia un ou d’or.

Reflexionant sobre què era el que feia que la gallina en qüestió tingués aquesta habilitat, van sospitar que aquesta posseïa or al seu interior. Per comprovar-ho i obtenir tot l’or d’una vegada, van matar la gallina i la van obrir, descobrint per sorpresa seva que per dins la prodigiosa au era igual a les altres. 

El tigre buscava tota mena d’animals per alimentar-se. En una oportunitat va atrapar una guineu.
La guineu va dir: “Vostè no gosarà menjar-me!. L’emperador del cel em va enviar perquè fos el rei de totes les bèsties. Si em menja avui, violarà el mandat de l’emperador del cel! 

Si no em creu, jo caminaré endavant i vostè em segueix darrere. Les bèsties en veure’m, no gosaran fugir?”.
D’acord amb això, el tigre va avançar amb la guineu. Les bèsties en veure’l escapaven. El tigre no sabia que les bèsties el temien i fugien. Creia que temien la guineu.

Hi havia una vegada,... un conegut mestre; un d’aquells mestres que corren darrere la fama i els agrada acumular més i més deixebles. En una descomunal carpa va reunir diversos centenars de deixebles i seguidors. Es va redreçar sobre si mateix, va imposar la veu i va dir:
– Estimats meus, escoltin la veu del que sap.
Es va fer un gran silenci. S’hauria pogut sentir el vol precipitat d’un mosquit.
- No s’han de relacionar mai amb la dona d’un altre; mai. Tampoc no han de beure mai alcohol, ni alimentar-se amb carn.
Un dels assistents es va atrevir a preguntar:

“Hi havia una vegada, algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bonic jardí, amb pomeres, tarongers, pereres i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria al jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era.
- “El que et falta és concentració”, li deia la pomera. “Si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes. Veus què fàcil és?”
- “No ho escoltis”, exigia el roser, “és més senzill tenir roses i veus que belles són?”
I l’arbre desesperat intentava tot el que li suggerien i, com que no aconseguia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat.
Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l’arbre, va exclamar: