Es innegable que el sector del vi està en moviment, una dinàmica que espanta i que fa vertigen. Ningú n’està content i les critiques volen com punyals. Fa un temps va sorgir la iniciativa de la DO Penedès amb els Clàssics Penedès, va néixer amb empenta però s’ha estancat com molts vaticinaven. Després el Consell Regulador del Cava apostava per els caves de Paratge Qualificat, que a priori és una bona cosa, però que va néixer coixa amb la permissibilitat de l’ús de licors d’expedició, cosa que fa inert el tema del vi de finca, i així mil coses més.

El sector del cava esta especialment mogut, amb l’aparició de Corpinnat (amb el mateix error del licor d’expedició), neix coix i té data de caducitat des del meu punt de vista, però el problema ve de molt més enllà, mai el cava ha lluitat per la qualitat, ni per el territori, l’eufòria dels anys 90 va portar a la producció massiva, i és igual si es fan 250M o 300M d’ampolles, si no es lluita per una dignitat vitícola estem destinats al fracàs.

La DO Cava ja no té solució, ras i curt. Cal sols esperar el seu enterrament, serà agònic, ja ho veureu... i no per un falta de motivació dels nous projectes i de les noves generacions, sinó per una falta de professionalització del consell, també d’una estructura magisterial i de segles passats, i amb uns “líders” del triàsic superior. Quantes coses més han de passar per adonar-nos del fracàs històric del cava?

En terminologia de màrqueting, podem dir que la marca CAVA val ZERO i si no entenem això, estarem allargant l’agonia, els pagesos seguiran sense apostar per la qualitat i serem destinats a viure en la decadència. M’agradaria posar-hi llum al final del túnel, però l’única cosa que hi veig sortida és en una autèntica revolució, un “upsidedown” en tota regla, cremar les naus i renéixer com una au fènix.

Potser que els grans viuen d’aquesta idiosincràsia, d’eternitzar el conflicte amb el territori, de mantenir el conflicte amb els pagesos, de continuar negant el valor de la vinya. El cava va néixer sense el valor de les vinyes. I aquest ha estat el seu gran error. Si les vinyes haguessin tingut un valor, no s’hagués creat una altra regió.

Escoltava l’altra dia a la ràdio que els joves d’avui tenen un “patrimoni” de 1.000€, quan fa 30 anys eren gairebé 30.000€, tot segons fonts europees. Aparentment sembla lògic, lloguer en comptes de compra, reducció del poder adquisitiu, salaris precaris i mercat laboral enfonsat...

La joventut representa l’esperança d’un futur millor i teniu (vosaltres) el deure de donar-li tot el suport. El món canvia més ràpid del que les velles generacions poden acceptar.

Es increïble com la gent (m’hi incloc) està imbuïda fins a tal extrem en el sistema establert, que és incapaç de concebre alternatives als criteris imposats pel poder.

Una kakistocràcia (pronunciació en anglès: / kækɪstɑkɹəsi /) és un sistema de govern que està dirigit pels ciutadans pitjors, menys qualificats o més escrupolosos, la paraula prové de les paraules gregues kakistos (κάκιστος; pitjor) i kratos (κράτος; regla), amb un significat literal de govern de les pitjors persones.

Sí, la mida importa! La mida dels nostres somnis, la mida dels nostres objectius, la mida dels nostres projectes, i d’això va avui: de mides!