Segurament tenim moltes coses bones al Penedès, com ara grans enòlegs: Joan Rubió, Miquel Medall, Joan Munné, Carles Muray, Xavier Pons... que estan produint vins a diferents nivells d’una gran i inqüestionable qualitat, però quasi amb tots s’encén un debat: com venem aquests vins? Vendre no només vol dir quantitat, sinó preu i denominació d’origen.
Des del meu humil punt de vista, a dia d’avui, amb la tecnologia existent es molt fàcil elaborar un vi, extremadament fàcil (no vol dir que tothom pugui elaborar vins), però si que el coneixement, les escoles agràries, la universitat ens proveeixen grans enòlegs. Però també dir que ens costa suor i llàgrimes la seva comercialització.

Cada dia més persones decideixen desfer-se de l’excés de coses i quedar-se només amb l’essencial. Tan difícil és aconseguir-ho en un món ple de temptacions?
Hem assistit fa poc al Mobile World Congres on s’ha presentat la tecnologia 5G i la més que previsible expansió de l’internet de les coses, però... la pregunta és, seran necessàries totes aquestes coses? Estarem davant l’explosió dels “geeks” amb mil i un “gadgets” que ens venen que ens milloraran la vida.

Per a mi, i sota la meva experiència vital la formació professional és un element clau per a molts aspectes: Taxa d’abandonament en la formació secundària, taxa d’inserció laboral, carrera professional, etc.
Si alguns dels lectors sou pares amb adolescents en edat d’escollir carrera professional, no us hauria de fer malpensar en un pas per la formació professional abans de llançar-se a una carrera universitària. Estem en una època en que tot va molt ràpid, i el voler córrer per avançar professionalment molts cops va en contra del punt de maduresa dels adolescents. Si per mi fos, faria obligatori aquest pas, abans d’escollir un grau universitari, els motius després de passar per la FP: els joves ja tenen una base molt específica quan entren a nivells superiors, segurament ja hauran decidit si els hi agrada o no aquell sector, arriben més madurs en un ambient més exigent etc.

Ens estafen amb el dièsel: l’excusa és que contamina, però en realitat s’acaba, ras i curt. Igualment amb l’elèctric: l’excusa és que contamina menys, però en realitat contamina igual o més.

Teresa Ribera, la ministra de Transició Ecològica, va avançar el passat estiu la mort del combustible: “Durarà més, durarà menys, però sabem que el seu impacte en partícules i l’aire que respirem és prou important per a anar pensant en un procés de sortida”. En conseqüència, Espanya va registrar al febrer la taxa de matriculació d’aquest tipus de vehicles més baixa en 22 anys, i des de 2011 ha perdut un 29% de presència al parc mòbil. Mentrestant, diversos dels principals fabricants d’automòbils ja han anunciat que deixaran de fabricar motors gasoil a curt termini. El dièsel està sentenciat, almenys a Europa.

Porto dies analitzant (sense presses però sense pauses) com funcionen molts dels organismes públics que tenim i que moltes empreses estan associades normalment, tot comparant-les amb organitzacions de caire privat. Totes, tenen els seus pros i les seves contres, però sempre veig i em diuen, que quan l’estat (sigui estat, consell comarcal, ajuntaments...) hi està involucrat, aquest organisme no funciona, i em faig meu allò de que quan el riu sona, es que aigua porta.

Deien Supertramp en el seu quart album, i el mateix em pregunto jo ara: Del 2008 al 2018 tots hem donat per entès una situació de crisi que cal desgranar i poder entendre que no ha estat una crisi per tothom o que simplement no li hauríem de dir crisi, sinó farsa.

Els milionaris a Espanya creixen un 60% durant la crisi... La bretxa social creix amb 58.000 nous rics i 1,4 milions de pobres en quatre anys... Els rics han estalviat mil milions en impostos amb els seus SICAV en cinc anys... Centenars de notícies amb titulars que em posen la pell de gallina i que em reafirmen que diuen que plou però se’ns estan pixant a sobre.