Porto dies analitzant (sense presses però sense pauses) com funcionen molts dels organismes públics que tenim i que moltes empreses estan associades normalment, tot comparant-les amb organitzacions de caire privat. Totes, tenen els seus pros i les seves contres, però sempre veig i em diuen, que quan l’estat (sigui estat, consell comarcal, ajuntaments...) hi està involucrat, aquest organisme no funciona, i em faig meu allò de que quan el riu sona, es que aigua porta.

Deien Supertramp en el seu quart album, i el mateix em pregunto jo ara: Del 2008 al 2018 tots hem donat per entès una situació de crisi que cal desgranar i poder entendre que no ha estat una crisi per tothom o que simplement no li hauríem de dir crisi, sinó farsa.

Els milionaris a Espanya creixen un 60% durant la crisi... La bretxa social creix amb 58.000 nous rics i 1,4 milions de pobres en quatre anys... Els rics han estalviat mil milions en impostos amb els seus SICAV en cinc anys... Centenars de notícies amb titulars que em posen la pell de gallina i que em reafirmen que diuen que plou però se’ns estan pixant a sobre.

Quin paper ha tingut Felip VI en tot el tema dels fets d’octubre de l’any passat? De mica en mica es comencen a filtrar certes informacions que ens poden ajudar a interpretar alguns fets -i fins i tot fer-nos canviar el punt de vista- que han succeït aquests darrers mesos. Sí, ara ja toca parlar del paper que ha jugat Felipe VI en la crisi i el conflicte entre Catalunya i Espanya, un paper que cada vegada sembla que ha estat molt més actiu i rellevant del que alguns podien pensar.

Estic convençut que Felip VI és Estat, i és ell qui té el control de la judicatura, és ell qui ha forçat a defensar el jutge Pablo Llarena, és ell qui decideix assistir a la commemoració dels atemptats de Barcelona, sol i al costat de la dreta més a la dreta.

Es innegable que el sector del vi està en moviment, una dinàmica que espanta i que fa vertigen. Ningú n’està content i les critiques volen com punyals. Fa un temps va sorgir la iniciativa de la DO Penedès amb els Clàssics Penedès, va néixer amb empenta però s’ha estancat com molts vaticinaven. Després el Consell Regulador del Cava apostava per els caves de Paratge Qualificat, que a priori és una bona cosa, però que va néixer coixa amb la permissibilitat de l’ús de licors d’expedició, cosa que fa inert el tema del vi de finca, i així mil coses més.

El sector del cava esta especialment mogut, amb l’aparició de Corpinnat (amb el mateix error del licor d’expedició), neix coix i té data de caducitat des del meu punt de vista, però el problema ve de molt més enllà, mai el cava ha lluitat per la qualitat, ni per el territori, l’eufòria dels anys 90 va portar a la producció massiva, i és igual si es fan 250M o 300M d’ampolles, si no es lluita per una dignitat vitícola estem destinats al fracàs.

La DO Cava ja no té solució, ras i curt. Cal sols esperar el seu enterrament, serà agònic, ja ho veureu... i no per un falta de motivació dels nous projectes i de les noves generacions, sinó per una falta de professionalització del consell, també d’una estructura magisterial i de segles passats, i amb uns “líders” del triàsic superior. Quantes coses més han de passar per adonar-nos del fracàs històric del cava?

En terminologia de màrqueting, podem dir que la marca CAVA val ZERO i si no entenem això, estarem allargant l’agonia, els pagesos seguiran sense apostar per la qualitat i serem destinats a viure en la decadència. M’agradaria posar-hi llum al final del túnel, però l’única cosa que hi veig sortida és en una autèntica revolució, un “upsidedown” en tota regla, cremar les naus i renéixer com una au fènix.

Potser que els grans viuen d’aquesta idiosincràsia, d’eternitzar el conflicte amb el territori, de mantenir el conflicte amb els pagesos, de continuar negant el valor de la vinya. El cava va néixer sense el valor de les vinyes. I aquest ha estat el seu gran error. Si les vinyes haguessin tingut un valor, no s’hagués creat una altra regió.

Escoltava l’altra dia a la ràdio que els joves d’avui tenen un “patrimoni” de 1.000€, quan fa 30 anys eren gairebé 30.000€, tot segons fonts europees. Aparentment sembla lògic, lloguer en comptes de compra, reducció del poder adquisitiu, salaris precaris i mercat laboral enfonsat...

La joventut representa l’esperança d’un futur millor i teniu (vosaltres) el deure de donar-li tot el suport. El món canvia més ràpid del que les velles generacions poden acceptar.