Tots els sistemes polítics tenen defectes, no n’hi ha cap de perfecte. Però les democràcies tenen l’avantatge que, com que no tanquen, apallissen i eliminen els que les intenten perfeccionar i permeten rellevar els polítics incompetents, malversadors i corruptes, poden reduir-los” 

1.- La responsabilitat dels ciutadans

Un poble que no ha sabut escollir, controlar ni corregir els seus dirigents, no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió.

La democràcia no camina sola, necessita de l’impuls d’un nombre mínim de ciutadans assenyats i diligents que la condueixin pel camí de l’eficiència. Això és tan determinant que he arribat a sospitar que la diferència de qualitat de les democràcies és que en unes el nombre és menor i en altres major.

Si només un 1% dels que s’indignen pels aeroports sense avions i les autopistes sense cotxes hagués preguntat abans de la seva inauguració sobre el cost de les mateixes i del seu manteniment, quina utilitat tindrien per a la població i com ho pagaríem, segurament tindríem menys inversions inútils.

Sobre la qualitat de la nostra democràcia

En un article publicat, el 18 de març de 1994, sobre la base de les reflexions d’Octavio Paz sobre els sistemes polítics del tercer món, a Expansión, intentava explicar el perquè les democràcies tenen graus de qualitat diferents i es podia concloure que el camí cap a una democràcia plena era llarg i exigia en la població un alt grau de cultura i maduresa política i uns dirigents polítics que tinguessin Dinamarca com a destinació final dels seus projectes, dels quals no caminàvem sobrats, ni en els començaments de la transició ni menys actualment. Per això, la situació d’Espanya en els barems internacionals (el britànic Democracy Index, l’austríac Global Democracy Ranking o el nord-americà Freedom in the World), que la situen entre els països de democràcia plena té un gran mèrit.

Aquest cap de setmana vaig anar a descansar a un petit poble. En el primer sopar, vaig coincidir amb un grup d’amics de nivell universitari que després de parlar sobre el tema de “la manada” amb semblant informació i indignació em van preguntar sobre la meva opinió (era l’únic “de dret”) i els vaig contestar que com faig habitualment després de llegir-me la sentència i els textos legals i la jurisprudència els donaria la meva opinió, la qual cosa crec que els va deixar desconcertats. Ja no vaig preguntar en el que pensarien de mi si els discutís els temes dels quals eren expert (Medicina, Química...) amb tanta vehemència com ho estaven fent sobre una matèria que no li era pròpia o si algun s’havia llegit la sentència i el Codi Penal. Havia anat a relaxar-me.

“No es pot anomenar progressista un sistema o un país en el qual solament progressen els seus dirigents. És més que una mentida, és un frau”

Un dels fets que més van sorprendre la societat espanyola a la fi del passat segle va ser l’enfonsament dels països anomenats «progressistes».

“Un poble que és incapaç de seleccionar, de controlar i de corregir els seus dirigents polítics, no mereix queixar-se dels resultats negatius de la seva gestió”

Als països democràticament desenvolupats, els ciutadans tenen dos salaris: Un salari que resta després de pagar impostos i un salari en espècie, que en el seu finançament hi participa tota la població.

Un dels temes que més m’ha interessat és el de l’eficiència dels sistemes polítics.
Un dia vaig reunir tota la col·lecció d’articles que he publicat sobre política amb l’objecte de fer un resum de les idees o textos que pensava que mantenien la seva vigència malgrat la seva longevitat.