2) La revolució de la vida política a Espanya
Quan vam començar a ocupar-nos de la C.E.E. a finals del 1987 vam fer l’advertiment que ens trobàvem davant un procés històric de tanta importància política i social com ho va ser, en el seu temps, la formació dels diferents Estats.
Estem davant la nostra segona transició política, que, possiblement, consumirà una altra dècada. Aquesta segona transició té una direcció en molts casos contradictòria a la primera i, com aquesta, donarà lloc a una mudança de persones i d’idees, romanent al final els que millor aconsegueixin integrar-se en el seu curs històric.

1) A vegades, de que les teves previsions no s’ajustin al futur, no en tens la culpa
Els greus problemes actuals del nostre règim autonòmic, crec que es deuen al desconeixement i per tant, a la nostra manca de preparació davant l’enorme repte que ens plantejava el procés d’unificació europea...
Incomprensiblement, la incorporació a la CEE, el 1985 i la signatura de l’Acta Única Europea, el 1986, no va generar una resposta interna adequada.
No va haver-hi una segona transició que canviés l’educació i la cultura política, reconvertís els programes dels partits polítics, ajustés el marc legal i millorés la competitivitat del nostre sector productiu, única manera que fos viable el nostre ingrés en a la U.E.
El procés d’unificació obeïa no només a raons econòmiques sinó també a polítiques i socials i entre elles la d’evitar la repetició de les grans tragèdies del segle XX.

LA CANTARELLA DE LA CRISI:
Jo no faria massa cas a les conclusions fetes pels polítics, ni pels mitjans que els donen suport, sobre la crisi, són interessades. Segueix repetint-se “la mateixa història”. Us deixo altres notes sobre la nostra crisi.
Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que la cantarella que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no en tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social i va servir perquè gestors interiors eludissin la seva culpa (ex. Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”).

“És molt important que els gestors públics atenguin els afectats per les crisis econòmiques però és més útil per als ciutadans que comptin amb gent competent que les eviti”

Crec que en la interpretació més compartida pels nostres mitjans polítics i informatius, falta una referència als fonaments de la nostra crisi interior: incompetència de la gestió pública i falta de competitivitat de la nostra economia.
Del nostre llibre (¿Cuándo saldremos de la crisis?), el primer article, el que porta el mateix nom, el vaig redactar el 28 de maig del 2008, abans de la crisi financera de la tardor del mateix 2008, i vaig fer la següent interpretació:

1.- La incompetència: el motor de la fàbrica de contes

Un dels fets que més van sorprendre a la societat espanyola a la fi del passat segle va ser l’enfonsament dels països anomenats «progressistes».

La ruptura del mur es va portar per davant un dels muntatges informatius més importants coneguts. La gent va poder comprovar la realitat d’un sistema que, durant tant temps, va ser idealitzat: un nivell de benestar social mínim, desastres ecològics inconcebibles en una zona presentada com a verda, un sistema polític corrupte en benefici de les seves castes dirigents, una absència total de llibertats formals i reals, individuals i nacionals i una ocupació de l’Estat i dels mitjans de producció per un grup, per una família i fins i tot per una persona.

1.- Pot funcionar una democràcia sense un periodisme al servei del ciutadà?

García Montalvo: “Als  Estats Units els opinadors que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que al 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi.”

“Si està acreditat que la percepció de la corrupció va relacionada amb la seva cobertura mediàtica, per què no la van denunciar en el seu període central? Va ser per interès o per ignorància? Com ens convenceran que la ignoraven quan tothom la coneixia? Què van fer els mitjans catalans per esbrinar si era certa la denúncia que va fer Maragall en el Parlament? Si hi ha diaris que són incapaços de dedicar ni un petit percentatge de la seva primera pàgina a la corrupció del “partit amic” seguiran denunciant la corrupció quan aquest partit accedeixi al poder? La denúncia de la corrupció té per finalitat evitar-la per a la ciutadania o reduir la quota de vots de l’enemic polític? I si l’amic és un incompetent denunciarà la incompetència o intentarà ocultar-la o emmascarar-la buscant-li un enemic exterior on dirigir les ires de la societat? Si eren mitjans d’informació, per què no van informar als seus seguidors dels riscos, per evitar que la crisi els afectés tan greument? Quantes portades i textos van dedicar a la incompetència de la gestió econòmica, a la falta de liquiditat del sector empresarial, a la ruïna que provocaria l’esclat del boom immobiliari, a la sobrevaloració dels immobles, a l’irresponsable creixement de la despesa pública i de les inversions inútils quan a partir del 2007 es trunca una font fonamental d’ingressos, la construcció; i especialment en l’àmbit autonòmic (més de 195.000 funcionaris) i municipal (Ex. Plan E 12.110 milions, 22.900 funcionaris), a les decisions econòmiques purament electoralistes o a la falta de reformes que milloressin la competitivitat de l’economia, que van ser la base dels nostres actuals problemes? I quantes a temes trivials?