García Montalvo “als EUA els opinadors que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que en el 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi”.
En l’anterior gran crisi, influents mitjans, per a encobrir la responsabilitat dels dirigents, la van repartir a tothom, fins i tot als nostres economistes i els va servir “el conte” que era imprevisible i d’origen exterior, perquè gestors interiors eludissin la seva culpa (exemple Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”). Això va ser denunciat pels nostres principals economistes.

Als països democràticament desenvolupats, els ciutadans tenen dos salaris: Un salari que resta després de pagar impostos i un salari en espècie, en el finançament de la qual participa tota la població. Aquest salari en espècie està compost pel conjunt de serveis que la totalitat de ciutadans rep de l’Estat: educació, justícia, sanitat, seguretat ciutadana i defensa, infraestructures… i prestacions socials. Hi ha tres etapes que mereixen la mateixa atenció social i la mateixa responsabilitat:

El 29 del 12 del 2009 vaig fer un article que vaig publicar a Notarios y Registradores en el qual qualificava de “Un desastre perfecte”, la nostra gestió de la gran crisi, l’acabava amb aquest text: “Mentrestant, els altres vaixells que estaven dirigits per capitans més seriosos i capacitats, que havien fet un diagnòstic més adequat de la tempestat i havien invertit els seus diners i les seves energies a dotar als seus vaixells de dimensions competitives, anaven sortint de la crisi marítima, amb dificultats però sense pausa.

Crec que la base dels nostres problemes amb la política, cau en el fet que no hi apliquem els principis i les prevencions que utilitzem per protegir els nostres interessos en la vida privada.
És com si el nostre cervell s’encongís i ens impedís reconèixer el que ens interessa.

Si, després de tants anys de democràcia, l’opinió pública continua desinformada davant la manipulació en temes claus: la gran crisi econòmica, la corrupció, el desenvolupament (injustificat i ruïnós) del règim autonòmic, les reivindicacions socials... i és la que decideix el futur del país, tenim un problema greu amb la deficient informació (excepte excepcions) centrada principalment en els mitjans de més influència ciutadana.

“Un poble que és incapaç de seleccionar, controlar i corregir als seus gestors públics no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió”

Quan a Iñaki Azkuna (1943-2014) el van guardonar amb el Premi World Mayor al millor alcalde del món el 2012, Tann vom Hove membre principal de la Fundació City Mayors va dir que la transformació de Bilbao d’una ciutat industrial en declivi en un centre internacional per al turisme i les arts es devia a l’obertura del Museu Guggenheim el 1997 i a l’elecció d’Azkuna com a alcalde 2 anys més tard.
Un altre mèrit d’Azkuna és que, malgrat la gran inversió efectuada, l’Ajuntament la va cobrir amb els seus recursos, de manera que en els anys de major crisi econòmica (2011 i 2012), va mantenir el seu deute a zero.