De les meves “notes sobre la crisi”
Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que el conte que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social.
Això va ser denunciat pels nostres principals economistes. Joaquim Muns, Xavier Sala i Martin, Juan Velarde i Ramón Tamames per exemple.
Joaquim Muns, “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”, Juan Velarde, “Zapatero va ser el pitjor que li ha passat a l’economia espanyola des de la Guerra Civil” i Ramón Tamames, “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”. Sala i Martin va comparar la gestió de Zapatero i Solbes com la dels “músics del Titanic”.

M. Illueca: “La Llei 31/85 havia atorgat un pes equilibrat en els òrgans de les Caixes als diferents grups d’interès: 40% corporacions locals, 44% a dipositants, 11% a fundadors i 5% a treballadors de les caixes. Aquest repartiment va ser recorregut per les CCAA en el Tribunal Constitucional, que els va donar la raó. Pocs anys després totes les autonomies comptaven amb una normativa específica sobre les caixes d’estalvi.
En molts casos, els governs autonòmics s’autoatribuiren una proporció significativa del dret de vot en els consells a costa dels ajuntaments. Això va disparar la influència política en la gestió d’aquestes entitats, quedant en mans de les comunitats autònomes i sense mecanismes de control de mercat.
L’any 1988, el govern socialista liberalitza el subsector de caixes per permetre operar en qualsevol lloc d’Espanya. Fins llavors, només podien fer-ho als seus mercats tradicionals.

“És molt important que els ciutadans tinguin consol i reparació en les catàstrofes socials però crec que és encara més eficaç que els gestors públics comptin amb preparació i intel·ligència suficient perquè no es produeixin”

El desastre de les Caixes és un exemple del que succeeix quan s’ocupen de les empreses i institucions gent incompetent. I això és el que està passant actualment en bona part de la gestió pública.
Us avanço uns textos reproduïts en els nostres articles sobre la gran crisi:

2) La revolució de la vida política a Espanya
Quan vam començar a ocupar-nos de la C.E.E. a finals del 1987 vam fer l’advertiment que ens trobàvem davant un procés històric de tanta importància política i social com ho va ser, en el seu temps, la formació dels diferents Estats.
Estem davant la nostra segona transició política, que, possiblement, consumirà una altra dècada. Aquesta segona transició té una direcció en molts casos contradictòria a la primera i, com aquesta, donarà lloc a una mudança de persones i d’idees, romanent al final els que millor aconsegueixin integrar-se en el seu curs històric.

1) A vegades, de que les teves previsions no s’ajustin al futur, no en tens la culpa
Els greus problemes actuals del nostre règim autonòmic, crec que es deuen al desconeixement i per tant, a la nostra manca de preparació davant l’enorme repte que ens plantejava el procés d’unificació europea...
Incomprensiblement, la incorporació a la CEE, el 1985 i la signatura de l’Acta Única Europea, el 1986, no va generar una resposta interna adequada.
No va haver-hi una segona transició que canviés l’educació i la cultura política, reconvertís els programes dels partits polítics, ajustés el marc legal i millorés la competitivitat del nostre sector productiu, única manera que fos viable el nostre ingrés en a la U.E.
El procés d’unificació obeïa no només a raons econòmiques sinó també a polítiques i socials i entre elles la d’evitar la repetició de les grans tragèdies del segle XX.

LA CANTARELLA DE LA CRISI:
Jo no faria massa cas a les conclusions fetes pels polítics, ni pels mitjans que els donen suport, sobre la crisi, són interessades. Segueix repetint-se “la mateixa història”. Us deixo altres notes sobre la nostra crisi.
Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que la cantarella que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no en tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social i va servir perquè gestors interiors eludissin la seva culpa (ex. Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”).