PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Daniel Iborra Fort

OTRA INTERPRETACIÓN DE LA GRAN CRISIS: EL DESASTRE PERFECTO (I)

“És molt important que els gestors públics atenguin els afectats per les crisis econòmiques però és més útil per als ciutadans que comptin amb gent competent que les eviti”

Crec que en la interpretació més compartida pels nostres mitjans polítics i informatius, falta una referència als fonaments de la nostra crisi interior: incompetència de la gestió pública i falta de competitivitat de la nostra economia.
Del nostre llibre (¿Cuándo saldremos de la crisis?), el primer article, el que porta el mateix nom, el vaig redactar el 28 de maig del 2008, abans de la crisi financera de la tardor del mateix 2008, i vaig fer la següent interpretació:

Llegeix més...

MÉS TEXTOS POLÍTICAMENT INCORRECTES

1.- La incompetència: el motor de la fàbrica de contes

Un dels fets que més van sorprendre a la societat espanyola a la fi del passat segle va ser l’enfonsament dels països anomenats «progressistes».

La ruptura del mur es va portar per davant un dels muntatges informatius més importants coneguts. La gent va poder comprovar la realitat d’un sistema que, durant tant temps, va ser idealitzat: un nivell de benestar social mínim, desastres ecològics inconcebibles en una zona presentada com a verda, un sistema polític corrupte en benefici de les seves castes dirigents, una absència total de llibertats formals i reals, individuals i nacionals i una ocupació de l’Estat i dels mitjans de producció per un grup, per una família i fins i tot per una persona.

Llegeix més...

MÉS TEXTOS POLÍTICAMENT INCORRECTES

1.- Pot funcionar una democràcia sense un periodisme al servei del ciutadà?

García Montalvo: “Als  Estats Units els opinadors que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que al 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi.”

“Si està acreditat que la percepció de la corrupció va relacionada amb la seva cobertura mediàtica, per què no la van denunciar en el seu període central? Va ser per interès o per ignorància? Com ens convenceran que la ignoraven quan tothom la coneixia? Què van fer els mitjans catalans per esbrinar si era certa la denúncia que va fer Maragall en el Parlament? Si hi ha diaris que són incapaços de dedicar ni un petit percentatge de la seva primera pàgina a la corrupció del “partit amic” seguiran denunciant la corrupció quan aquest partit accedeixi al poder? La denúncia de la corrupció té per finalitat evitar-la per a la ciutadania o reduir la quota de vots de l’enemic polític? I si l’amic és un incompetent denunciarà la incompetència o intentarà ocultar-la o emmascarar-la buscant-li un enemic exterior on dirigir les ires de la societat? Si eren mitjans d’informació, per què no van informar als seus seguidors dels riscos, per evitar que la crisi els afectés tan greument? Quantes portades i textos van dedicar a la incompetència de la gestió econòmica, a la falta de liquiditat del sector empresarial, a la ruïna que provocaria l’esclat del boom immobiliari, a la sobrevaloració dels immobles, a l’irresponsable creixement de la despesa pública i de les inversions inútils quan a partir del 2007 es trunca una font fonamental d’ingressos, la construcció; i especialment en l’àmbit autonòmic (més de 195.000 funcionaris) i municipal (Ex. Plan E 12.110 milions, 22.900 funcionaris), a les decisions econòmiques purament electoralistes o a la falta de reformes que milloressin la competitivitat de l’economia, que van ser la base dels nostres actuals problemes? I quantes a temes trivials?

Llegeix més...

COM PODEM QUEIXAR-NOS DELS POLÍTICS SI ELS HEM ESCOLLIT NOSALTRES?

Tots els sistemes polítics tenen defectes, no n’hi ha cap de perfecte. Però les democràcies tenen l’avantatge que, com que no tanquen, apallissen i eliminen els que les intenten perfeccionar i permeten rellevar els polítics incompetents, malversadors i corruptes, poden reduir-los” 

1.- La responsabilitat dels ciutadans

Un poble que no ha sabut escollir, controlar ni corregir els seus dirigents, no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió.

La democràcia no camina sola, necessita de l’impuls d’un nombre mínim de ciutadans assenyats i diligents que la condueixin pel camí de l’eficiència. Això és tan determinant que he arribat a sospitar que la diferència de qualitat de les democràcies és que en unes el nombre és menor i en altres major.

Si només un 1% dels que s’indignen pels aeroports sense avions i les autopistes sense cotxes hagués preguntat abans de la seva inauguració sobre el cost de les mateixes i del seu manteniment, quina utilitat tindrien per a la població i com ho pagaríem, segurament tindríem menys inversions inútils.

Llegeix més...

TEXTOS, POTSER INCORRECTES POLÍTICAMENT, EN UNA ÈPOCA DE CONFUSIÓ (II)

Sobre la qualitat de la nostra democràcia

En un article publicat, el 18 de març de 1994, sobre la base de les reflexions d’Octavio Paz sobre els sistemes polítics del tercer món, a Expansión, intentava explicar el perquè les democràcies tenen graus de qualitat diferents i es podia concloure que el camí cap a una democràcia plena era llarg i exigia en la població un alt grau de cultura i maduresa política i uns dirigents polítics que tinguessin Dinamarca com a destinació final dels seus projectes, dels quals no caminàvem sobrats, ni en els començaments de la transició ni menys actualment. Per això, la situació d’Espanya en els barems internacionals (el britànic Democracy Index, l’austríac Global Democracy Ranking o el nord-americà Freedom in the World), que la situen entre els països de democràcia plena té un gran mèrit.

Llegeix més...

La sentència de "La Manada" i l'opinió pública

Aquest cap de setmana vaig anar a descansar a un petit poble. En el primer sopar, vaig coincidir amb un grup d’amics de nivell universitari que després de parlar sobre el tema de “la manada” amb semblant informació i indignació em van preguntar sobre la meva opinió (era l’únic “de dret”) i els vaig contestar que com faig habitualment després de llegir-me la sentència i els textos legals i la jurisprudència els donaria la meva opinió, la qual cosa crec que els va deixar desconcertats. Ja no vaig preguntar en el que pensarien de mi si els discutís els temes dels quals eren expert (Medicina, Química...) amb tanta vehemència com ho estaven fent sobre una matèria que no li era pròpia o si algun s’havia llegit la sentència i el Codi Penal. Havia anat a relaxar-me.

Llegeix més...