Nessitem, amb la finalitat de resoldre els nostres greus problemes econòmics i socials i aconseguir un nivell de qualitat democràtic homologable amb el de la UE, precisem d’una concertació dels partits més representatius. Sánchez no sembla estar d’acord amb això.
    Molt pocs mitjans es plantegen els efectes de la continuació d’un govern de Sánchez amb els socis i suports de l’anterior legislatura. 

    “Una societat que ha abandonat el magisteri dels més savis i experts perquè li semblen seriosos, avorrits i exigents i s’ha deixat seduir pels mediocres perquè són més divertits, atractius i estan més d’acord amb ells, no pot aspirar a tenir una democràcia que estigui, en qualitat, entre les millors”.

    El 2 de novembre de 2015 va morir Joaquim Muns (1935-2015), Catedràtic d’O.E.I. a la UB, Premi d’Economia Rei Joan Carles I, Creu de Sant Jordi... Va ser director executiu del FMI (proposat per Fuentes Quintana i Varela), va formar part del primer Consell d’assessors econòmics del Vaticà, la Comissió Europea li va concedir el títol de Catedràtic Jean Monnet d’integració europea, va formar part del Consell de Govern del Banc d’Espanya, va ser director executiu del Banc Mundial i fins i tot va participar com a independent en les llistes de CiU a les eleccions europees, a proposta de Jordi Pujol, el 1987.

    “Estem sotmesos tots a la propaganda sistemàtica dels governs” (Xavier Vives)

    En l’anterior gran crisi va haver-hi una gran manipulació de les dades .

    El quadre “oficial de la crisi” (una crisi d’origen exterior i imprevisible en la qual els gestors interiors no tenien la culpa) no va tenir res a veure amb la realitat.

    Influents mitjans, per a encobrir la responsabilitat de la gestió pública interior, la van repartir a tothom i fins i tot als nostres economistes i va servir perquè gestors interiors eludissin la seva culpa.

    Però la falta de crítica va ocasionar que el desastre es prolongués fins a la pressió exterior, amb un cost social enorme.

    EL PAIS del 7 de març de  2023 en l’article “Veneçuela, sobreviure amb el salari mínim més baix d’Amèrica Llatina” de Florantonia Singer, hi ha el següent text:
    “La devaluació de la moneda i la feroç inflació han reduït l’ingrés mínim al país a poc més de cinc dòlars al mes”
    “L’ingrés mínim vital a Veneçuela està fixat en 130 bolívars, que equivalen a uns 5,4 dòlars, torna a fregar nivells de misèria, després d’una voraç devaluació de la moneda en els últims mesos, i se situa com el més baix d’Amèrica Llatina, seguit pels d’Haití i Cuba que aquest 2023 estan més prop dels 100 dòlars, per sobre dels 57 dòlars mensuals que segons Nacions Unides marca el llindar de la pobresa extrema”.

    Un dels principis fonamentals indiscutits fins fa uns anys, era el de la superioritat  de la gestió pública en l’economia.
    Si recordem, va haver-hi un consens general cap a la potenciació de la intervenció de l’Estat en tots els sectors.
    Jo he arribat a la conclusió que estava assentat en un pressupost que s’ha demostrat fals, el que la gent es fa intel·ligent quan entra en la política.
    Fa uns anys, davant d’un problema econòmic greu en un sector o en una gran empresa, es produïa un immediat consens entre les nostres forces sindicals, polítiques i socials: l’Estat ha d’intervenir perquè és l’únic que pot solucionar tan deplorable situació econòmica.
    Quan es decidia privatitzar empreses o sectors, buscant una gestió més eficaç, una onada de crítiques requeia davant d’una  heretgia així.

    La clau perquè l’estat del benestar sigui sostenible és que els recursos públics siguin ben gestionats. La incompetència i el balafiament tenen un enorme cost social i financer.
    Una ciutadania amb experiència política, com la dels països de democràcia plena, fa anys que té clara la diferència entre el finançament de l’estat del benestar, millorant els serveis públics i les prestacions socials i la d’un estat clientelista.
    L’estat clientelista és l’estat del benestar per a uns pocs, la classe política dirigent i els seus suports i el sector cultural, intel·lectual i mediàtic que comparteixen, amb ells, el banquet dels ingressos públics. La manera que un estat clientelista es converteixi en un estat del benestar és que els contribuents eliminin als intermediaris que utilitzen els recursos públics per al seu benefici electoral i/o personal i per això, els polítics ho temen i gestionen millor els recursos. 
    El problema és que el nostre estat és insostenible i durant aquest període, la seva deficient gestió, ens portarà a una gran crisi econòmica sobre tots, de qualsevol ideologia, edat o sexe.

    Ja és a la venda el número 141

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu