És molt probable que en les darreres setmanes, per qüestions professionals o per temes personals, ens hàgim sentit al·ludits a l’allau d’informacions que han aparegut als mitjans de comunicació i les xarxes socials sobre els passos de gegant que s’estan fent en el desenvolupament de tecnologia d’intel·ligència artificial (IA).
A punt d’iniciar un període de vacances que molts aprofitaran per fer algun viatge, és un bon moment per recordar un tipus de ciberatac que sovint té com a punt d’inici espais com els aeroports o estacions de trens. Tot i que per ser exactes, no hauríem de posar el focus aquí només i tenir presents pel cas qualsevol punt de càrrega públic mitjançant terminals USB. Parlem del que s’anomena juice-jacking, quelcom com l’atac del suc, perquè l’objectiu és esprémer el dispositiu atacat per treure-li tot el contingut.
Aquestes setmanes hi ha un tema que monopolitza converses, informacions, opinions, acudits i passions, la copa mundial de futbol. Enguany, a més de l’estrictament esportiu, del qual no es pot separar l’estrictament econòmic, s’hi ha afegit un nou i necessari debat, el idoneïtat d’atorgar l’organització d’un esdeveniment com aquest a un país com aquell, per molts diners que hagi garantit a l’ens amo del fútbol mundial, la FIFA, i per moltes facilitats i luxes que ofereixi a les delegacions participants. Perquè, democràcia i Qatar, no han barrejat bé. I ingredients com llibertats i drets civils no són gaire apreciats. I dins d’aquest escenari de xoc d’interessos entre visitants i hostes, com queda un tema com la protecció de dades i la privacitat d’un aficionat que tingui a bé anar-hi per veure un partit de fútbol?
És una cosa tan recent, que tota prudència és poca per parlar del tema. Sovint parlem que la tecnologia, com la vida mateixa, va més de pressa que les normes que intenten regular-la i en termes de privacitat i protecció de dades estem molt habituats que sigui així.
La màxima expressió d’aquesta situació la trobem ara mateix amb el metavers, un entorn virtual que porta al límit qualsevol plantejament anterior respecte les persones i la tecnologia. L’Agència espanyola de protecció de dades defineix el metavers com a un entorn virtual plenament datificat des del seu disseny i concepció, i per això pot ser molt intrusiu. El conjunt de dades que s’hi tracten augmenta de forma exponencial, pel que els nous reptes per delimitar el que fins ara creiem que teníem més o menys controlat són majúsculs.
Acabat oficialment l’estiu, els professionals d’arreu reprenen la seva activitat després de les vacances, una aturada que tradicionalment al nostre país és molt majoritària al mes d’agost, quan veritablement arribem a un punt de pausa gairebé total en tot allò que no és relacionat amb el turisme. Passa llavors, que després del “això ho tractem després de vacances”, quan arriba aquest punt de reinici moltes persones passen de 0 a 120 en poc moment i, sovint, fins i tot sobrepassant els límits permesos, si es permet el símil automobilístic. És a dir, tothom vol recuperar els temps i les urgències s’acumulen. Falten hores i es passa del descans absolut a estar fins dalt.
Des que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fallar ara fa dos anys en contra de l’acord segellat per a la transferència de dades de ciutadans europeus als Estats Units negociat per la Comissió Europea amb Washington el 2016, conegut com a Privacy Shield o Escut de privadesa, en concloure que no garanteix el nivell de protecció de les dades que exigeixen les regles de la Unió Europea, ens hem trobat en una situació d’incertesa, o d’inseguretat jurídica, que tot just comença a esclatar a alguns països europeus. I si això passa, pot ser que ben aviat ens trobem situacions similars a l’Estat espanyol.
| Ja és a la venda el número 141 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu