La tendència al teletreball ja no és una moda. Ha arribat per quedar-s’hi forçat per la situació dels darrers mesos. El que fins fa poc era exòtic en la majoria d’empreses ara és, fins i tot, una via de salvació per a molts negocis, ja que és l’única manera que tenen d’assegurar un cert nivell d’activitat per seguir endavant.
La introducció de la tecnologia a les aules fa temps que és una realitat. En una mesura més gran o més petita, podem dir que no hi ha alumnes de qualsevol edat que no hagi tingut ja alguna experiència d’aprenentatge amb les noves tecnologies.
La situació sobrevinguda per la pandèmia ha accelerat aquest procés natural d’incorporació de nous mètodes a l’aula i lluny d’haver estat un exercici puntual, de nou comencem a tenir al molt curt termini la necessitat de tornar a les classes virtuals. Els protocols de les escoles davant la Covid-19, les restriccions que s’albiren de nou… posen altre cop el focus en les eines digitals que han de fer servir els infants i joves en el seu dia a dia.
Ser professional de la privacitat i la protecció de dades i llegir les notícies que hem llegit del nostre sector les darreres setmanes és com un viatge en el temps. I no té res d’engrescador, motivador i excitant... ans el contrari. Sembla que toca reviure malson passats.
El passat 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va fer pública una sentència en la qual anul·la la Decisió 2016/1250 de la Comissió que declarava el nivell adequat de protecció de l’esquema de l’Escut de Privacitat (Privacy Shield ) per a les transferències internacionals de dades als EUA. Aquesta Decisió substituïa al seu torn a Port Segur (Safe Harbour), que també va ser declarat invàlid pel TJUE a l’octubre de 2015. És a dir, Estats Units no dóna garanties suficients per protegir la privacitat de les dades dels ciutadans europeus i la transferència de les nostres dades cap a aquell país torna estar qüestionada molt seriosament.
Vivim temps d’incertesa. D’una manera que, realment, no ens podíem haver imaginat només uns mesos enrere. I el que ens pot neguitejar més encara, sembla que seguirà sent així en un futur indeterminat. Són les notícies que ens arriben cada dia des de diferents àmbits. I no hi ha ningú que pugui gosar a contradir-ho.
Això ens posa davant un escenari complex on, metafòricament, som el camp d’estudi ideal per a un darwinista. És a dir, sobreviuen aquells que demostren millor capacitat d’adaptació i, per selecció natural, asseguren la seva continuïtat com a espècie… o diguem-li, com a empresa, que és del que volem parlar.
Com si els aniversaris, en general, siguin quelcom que hom oblida fàcilment!, ja es pot dir, ja. Normalment no és dia que passa de llarg enmig de la més absoluta indiferència. És clar. Però en aquest cas no tinc cap mena de dubte que serà així, que serà un record inesborrable i que ningú tindrà dubte de quan aquesta capçalera va arribar a ser centenària. Cent números assolits en ple any 2020. Aquestes xifres aniran sempre de la mà. Tant de bo el doble centenari arribi en un altre context, també digne de ser recordat, però més motius més engrescadors. Mentre això arriba, gràcies per la feina...i per molts anys!
Estem acostumats a veure com hi ha persones tendents a ajornar decisions indefinidament a l’espera del moment adient. No és que esperin, certament, la conjuntura que podria ser idònia a parer seu, sinó que més aviat aquest fet de posposar la decisió és un anar passant amb dos desitjos íntims: un, que es pugui arribar a no haver de prendre part mai sobre allò i ja veurem què passa… o dos, que el més tard possible, decideixi algú altre i que el mal sigui el menor possible.
| Ja és a la venda el número 146 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu