El cost de la deficient gestió de recursos públics és enorme. Compareu el que s’espera recaptar amb els nous impostos i aquestes despeses ineficients i “per a fer política”. L’Institut d’Estudis Econòmics estima que Espanya podria mantenir els seus serveis públics actuals amb un 14% menys de desemborsament públic.
«Per tant, si a Espanya s’aconseguís que l’eficiència de la despesa pública fos similar a la de la mitjana de l’OCDE, podríem aprovisionar els mateixos serveis públics actuals amb un 14% menys de despesa, això és, segons els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2021, uns 58.000 milions d’euros, i els estalvis podrien ser majors si ens homologuéssim a les millors pràctiques».

El catedràtic d’Economia de la UE, Oriol Amat, a La Vanguardia, el 21 de juliol passat havia publicat que: “En els millors països, a més, amb cada llei s’aprova la seva memòria econòmica –la inversió pública que li farà realitzable i el seu impacte”.
Per exemple, la llei de dependència està bé; però si no analitzem, abans de legislar, si tenim pressupost per a pagar-la i bastants funcionaris preparats per a aplicar-la...

No hauríem de perdre aquesta oportunitat per a incorporar en l’agenda política la reforma en profunditat de l’administració... passada la pandèmia, quan els ciutadans surtin de l’UCI, l’Estat hauria de passar pel quiròfan. Manel del Castell, director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, en La Vanguardia, “Estat sí, però que funcioni”.

“Els barems internacionals sobre la qualitat de la democràcia són com els de la Lliga, si ets a dalt és que els altres són pitjors.”
En un article publicat, el 18-3-1994, sobre la base de les reflexions d’Octavio Paz sobre els sistemes polítics del tercer món, a Expansión, intentava explicar per què les democràcies tenen graus de qualitat diferents i es podia concloure que el camí cap a una democràcia plena era llarg i exigia a la població un alt grau de cultura i maduresa política i uns dirigents polítics que tinguessin a Dinamarca com a destinació final dels seus projectes, dels quals no caminàvem sobrats, ni en els començaments de la transició ni menys actualment. Per aquest motiu, la situació d’Espanya en els barems internacionals (el britànic Democracy Índex, l’austríac Global Democracy Ranking o l’estatunidenc Freedom in the World), que la situen entre els països de democràcia plena té un gran mèrit.

García Montalvo “als EUA els opinadors que el 2005 parlaven de cercle virtuós i que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts, els han eliminat. A Espanya, aquesta gent que en el 2006 deia que tot era perfecte, avui explica com sortir de la crisi”.
En l’anterior gran crisi, influents mitjans, per a encobrir la responsabilitat dels dirigents, la van repartir a tothom, fins i tot als nostres economistes i els va servir “el conte” que era imprevisible i d’origen exterior, perquè gestors interiors eludissin la seva culpa (exemple Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”). Això va ser denunciat pels nostres principals economistes.