UN PROJECTE D’ESTAT EFICIENT

“Un poble que és incapaç de seleccionar, de controlar i de corregir als seus dirigents polítics, no mereix queixar-se dels resultats negatius de la seva gestió”.

 El 30 de novembre de 1990, vaig publicar l’article “L’Estat com a gestor eficient” en el qual feia una proposta per a millorar la qualitat de l’Estat com a gestor  i aconseguir una democràcia eficient. Després l’he reproduït moltes vegades tenint cada vegada més èxit, sense que, fins ara,  hagi vist que formi part de la cultura i reivindicació ciutadana una proposta que té tanta acceptació.

Llegeix més...

“Una democràcia eficient és la que procura que estiguin els més qualificats en l’acompliment de les funcions públiques i sobretot en les situacions més difícils, en les quals els errors solen ser catastròfics per als ciutadans. En les democràcies del tercer món, l’estat és el botí del que guanya les eleccions i els càrrecs es nomenen i mantenen per altres criteris que la competència”.

Llegeix més...

“La gran feblesa de les democràcies haurà estat la seva manca de preparació. La classe política occidental ha deixat de costat allò essencial i ha preferit multiplicar les accions públiques, mediàtiques i mancades de significat. Després de la pandèmia serà necessari replantejar-se, si no la democràcia liberal, el reclutament de la classe política i les prioritats dels estats. Estem cansats d’estats cars, burocràcies caduques i polítics narcisistes, amb els seus desastrosos resultats. Cal trobar de nou la serietat en la política, l’interès general, la competència i el sentit comú” G. Sorman.
El nostre sistema públic és “insostenible”; el dèficit públic més elevat de la UE (123.072 milions) i el deute s’ha incrementat en 168.171 milions des de març del 2020 fins a març de 2021 superant el 125% del PIB i l’import dels mítics 140.000 milions.

Llegeix més...

En l’anterior gran crisi, poderosos mitjans per a encobrir la responsabilitat dels dirigents, la van repartir a tothom, fins i tot als nostres economistes i va servir “el conte” que era imprevisible i d’origen exterior, perquè els gestors interiors eludissin la seva culpa (per exemple Fernández Ordóñez davant el jutge Andreu va atribuir l’enfonsament de les Caixes a “la recessió patida per l’economia espanyola, un fet que ningú podia preveure”).
Això va ser denunciat pels nostres principals economistes.

Llegeix més...

De “No sabien el que era governar” (Miquel Giménez) sobre la pandèmia: “Van creure que governar consistia a cobrar un bon sou i gaudir de privilegis... cobrar dietes i més dietes... predicar sense donar blat, presumir de coneixements que no es tenien, de virtuts que manquen d’intel·ligència de la qual es prohibeix en aquestes confraries de mediocres denominades partits polítics, estarien sempre fora de perill vivint en una bombolla de privilegis, de luxes, de pornogràfica seguretat a diferència del comú dels mortals, sempre exposats a la fallida, a l’atur, a la incertesa econòmic, a haver-se de que guanyar les garrofes amb el seu treball, amb el seu esforç, amb la seva voluntat.

Llegeix més...