“Un poble que és incapaç de seleccionar, controlar i corregir als seus gestors públics no mereix queixar-se dels fracassos de la seva gestió”

    Quan a Iñaki Azkuna (1943-2014) el van guardonar amb el Premi World Mayor al millor alcalde del món el 2012, Tann vom Hove membre principal de la Fundació City Mayors va dir que la transformació de Bilbao d’una ciutat industrial en declivi en un centre internacional per al turisme i les arts es devia a l’obertura del Museu Guggenheim el 1997 i a l’elecció d’Azkuna com a alcalde 2 anys més tard.
    Un altre mèrit d’Azkuna és que, malgrat la gran inversió efectuada, l’Ajuntament la va cobrir amb els seus recursos, de manera que en els anys de major crisi econòmica (2011 i 2012), va mantenir el seu deute a zero.

    De les meves “notes sobre la crisi”
    Com eren mitjans influents en sectors socials i culturals en els quals monopolitzaven la seva informació no és estrany que el conte que la crisi era imprevisible, d’origen exterior i que els polítics interiors no tenien la culpa, tingués un enorme arrelament social.
    Això va ser denunciat pels nostres principals economistes. Joaquim Muns, Xavier Sala i Martin, Juan Velarde i Ramón Tamames per exemple.
    Joaquim Muns, “Hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys”, Juan Velarde, “Zapatero va ser el pitjor que li ha passat a l’economia espanyola des de la Guerra Civil” i Ramón Tamames, “Zapatero era un il·luminat envoltat d’ineptes”. Sala i Martin va comparar la gestió de Zapatero i Solbes com la dels “músics del Titanic”.

    M. Illueca: “La Llei 31/85 havia atorgat un pes equilibrat en els òrgans de les Caixes als diferents grups d’interès: 40% corporacions locals, 44% a dipositants, 11% a fundadors i 5% a treballadors de les caixes. Aquest repartiment va ser recorregut per les CCAA en el Tribunal Constitucional, que els va donar la raó. Pocs anys després totes les autonomies comptaven amb una normativa específica sobre les caixes d’estalvi.
    En molts casos, els governs autonòmics s’autoatribuiren una proporció significativa del dret de vot en els consells a costa dels ajuntaments. Això va disparar la influència política en la gestió d’aquestes entitats, quedant en mans de les comunitats autònomes i sense mecanismes de control de mercat.
    L’any 1988, el govern socialista liberalitza el subsector de caixes per permetre operar en qualsevol lloc d’Espanya. Fins llavors, només podien fer-ho als seus mercats tradicionals.

    “És molt important que els ciutadans tinguin consol i reparació en les catàstrofes socials però crec que és encara més eficaç que els gestors públics comptin amb preparació i intel·ligència suficient perquè no es produeixin”

    El desastre de les Caixes és un exemple del que succeeix quan s’ocupen de les empreses i institucions gent incompetent. I això és el que està passant actualment en bona part de la gestió pública.
    Us avanço uns textos reproduïts en els nostres articles sobre la gran crisi:

    2) La revolució de la vida política a Espanya
    Quan vam començar a ocupar-nos de la C.E.E. a finals del 1987 vam fer l’advertiment que ens trobàvem davant un procés històric de tanta importància política i social com ho va ser, en el seu temps, la formació dels diferents Estats.
    Estem davant la nostra segona transició política, que, possiblement, consumirà una altra dècada. Aquesta segona transició té una direcció en molts casos contradictòria a la primera i, com aquesta, donarà lloc a una mudança de persones i d’idees, romanent al final els que millor aconsegueixin integrar-se en el seu curs històric.

    Ja és a la venda el número 140

     

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu