Aquest cap de setmana vaig anar a descansar a un petit poble. En el primer sopar, vaig coincidir amb un grup d’amics de nivell universitari que després de parlar sobre el tema de “la manada” amb semblant informació i indignació em van preguntar sobre la meva opinió (era l’únic “de dret”) i els vaig contestar que com faig habitualment després de llegir-me la sentència i els textos legals i la jurisprudència els donaria la meva opinió, la qual cosa crec que els va deixar desconcertats. Ja no vaig preguntar en el que pensarien de mi si els discutís els temes dels quals eren expert (Medicina, Química...) amb tanta vehemència com ho estaven fent sobre una matèria que no li era pròpia o si algun s’havia llegit la sentència i el Codi Penal. Havia anat a relaxar-me.

“No es pot anomenar progressista un sistema o un país en el qual solament progressen els seus dirigents. És més que una mentida, és un frau”

Un dels fets que més van sorprendre la societat espanyola a la fi del passat segle va ser l’enfonsament dels països anomenats «progressistes».

“Un poble que és incapaç de seleccionar, de controlar i de corregir els seus dirigents polítics, no mereix queixar-se dels resultats negatius de la seva gestió”

Als països democràticament desenvolupats, els ciutadans tenen dos salaris: Un salari que resta després de pagar impostos i un salari en espècie, que en el seu finançament hi participa tota la població.

Un dels temes que més m’ha interessat és el de l’eficiència dels sistemes polítics.
Un dia vaig reunir tota la col·lecció d’articles que he publicat sobre política amb l’objecte de fer un resum de les idees o textos que pensava que mantenien la seva vigència malgrat la seva longevitat.

La lluita política, tal com vam explicar en el cas de la denúncia selectiva de la corrupció a Espanya, és molt més cruel que als mercats. De manera que, per desplaçar a algú del poder, els contrincants exageren molt els defectes del contrari i oculten i intenten minimitzar els propis.