“Una societat que ha abandonat el magisteri dels més savis i experts perquè li semblen seriosos, avorrits i exigents i s’ha deixat seduir pels mediocres perquè són més divertits, atractius i estan més d’acord amb ells, no pot aspirar a tenir una democràcia que estigui, en qualitat, entre les millors.”
Les enquestes recullen que la primera preocupació dels ciutadans és el canvi climàtic i per tant, verifiquen l’èxit d’una campanya gestionada pels nostres dirigents polítics i mitjans més influents.
Han convençut a la gent que el relat sobre el canvi climàtic és d’acceptació unànime i que a penes té contestació, excepte en persones antisistema. Però de sobte, trobes gent molt important que veu contradiccions i fins a “estupidesa”.
Aquest govern de Sánchez sembla un calc del de Zapatero.
Els que es consideren més experts en economia del govern van fer a principis de març del 2020, un diagnòstic semblant i equivocat. Calviño: “els impactes previstos serien poc significatius i transitoris” i en el mateix sentit, Escrivá a El Mundo: “els efectes són incerts, però són temporals i transitoris i seran seguits d’una recuperació”. Em van recordar la famosa frase de Solbes el 17/8/2007: “els efectes de la crisi hipotecària estatunidenca tindrà un impacte relativament petit en l’economia”. Res a veure amb el diagnòstic del governador del Banc d’Espanya, el gran economista Pablo Hernández de Cos, que ens va prevenir d’“un impacte sense precedents per la crisi del coronavirus”.
“El problema d’un polític no és el que cobra, sinó el mal que fa a la societat quan és un incompetent”
Les conseqüències del control dels lloguers a Catalunya, les vam tractar en un article que publicàrem, a finals del 2020. Al final d’aquest, vam fer la següent reflexió:
“És molt important, si volen solucionar els problemes “reals i bàsics” de la societat (no només els electorals dels gestors polítics), avaluar el cost de les lleis i també fer un seguiment dels seus efectes. Perquè, els uns i els altres, recauen sobre els ciutadans.
El que ens passa era previsible. En la meva “crònica de la pandèmia”, el 20 de desembre de 2020, tinc el següent escrit:
“Hi ha 3 periòdics que coincideixen en les seves portades, titulars i fins i tot en editorials, El País, La Vanguardia i El Periódico, tots en una línia de defensa ideològica semblant.
No és casualitat, per tant, que el dia 27 de setembre passat La Vanguardia, en un editorial “El CGPJ i la justícia, sota sospita”, inclou una argumentació semblant: “Tampoc és ociós recordar que el CGPJ en funcions no reflecteix l’actual composició de les Corts Generals, tal com marca la legislació vigent, sinó de l’època en què era president del govern el popular Mariano Rajoy, la qual cosa és sens dubte irregular”.