PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Un projecte d'estat eficient

“Un poble que és incapaç de seleccionar, de controlar i de corregir els seus dirigents polítics, no mereix queixar-se dels resultats negatius de la seva gestió”

Als països democràticament desenvolupats, els ciutadans tenen dos salaris: Un salari que resta després de pagar impostos i un salari en espècie, que en el seu finançament hi participa tota la població.

Aquest salari en espècie està compost pel conjunt de serveis que la totalitat de ciutadans rep de l’Estat: educació, justícia, sanitat, seguretat ciutadana, defensa i infraestructures.

Hi ha tres etapes que mereixen la mateixa atenció social i la mateixa responsabilitat.

L’etapa primera, la contribució social, sol ser discriminatòria, aportant més recursos els que obtenen més ingressos. Perquè aquesta discriminació no perjudiqui la creació de riquesa i ocupació ha de ser equilibrada perquè, si els ciutadans la consideren excessiva, la desmotivació reduirà la seva aportació al desenvolupament de l’economia. Si aquesta reducció fos compensada per l’activitat econòmica dels que clamen per l’increment de la pressió fiscal, el nivell de renda social es mantindria però no sempre succeeix aquest fenomen.

La manera d’incrementar els ingressos públics que s’ha revelat més eficaç i permanent, és la de crear les condicions legals i financeres per a la germinació d’activitats empresarials que generin ocupació i riquesa, la qual cosa proporcionaria més base imposable, nous contribuents a les arques públiques i a la seguretat social i reduiria les càrregues socials.

Des dels nostres primers articles, hem reiterat que l’economia és la base dels drets socials i que, per tenir un alt nivell de vida un país, el seu sistema productiu ha d’aconseguir un nivell similar de competitivitat.

No són de les promeses dels polítics sinó de l’èxit dels productes i dels serveis nacionals als mercats, del que deriven el nivell de renda de la població, la remuneració, la seguretat i la quantitat de l’ocupació, el finançament dels serveis públics i les prestacions socials i en definitiva, la qualitat de l’Estat del benestar.
És, doncs, la competitivitat del sistema productiu el motor del desenvolupament dels pobles.

Sense tenir en la sang aquestes bases els pobles estan condemnats a repetir les seves crisis i al risc de quedar seduïts per estafadores polítics que aprofitant-se de la bona fe de la ciutadania ofereixen solucions “sense esforç” i “sense acreditar el seu finançament” per als problemes socials. Són com els venedors de productes tòxics o fraudulents que van portar a la ruïna a àmplies capes socials que es van adonar, massa tard, que la inversió, com la política, només va oferir beneficis a qui els va estafar.
La crisi ha evidenciat la indefensió del consumidor enfront de la gestió pública. És de les poques activitats que no es jutja la incompetència com a responsable directa de la ruïna social.

En la segona etapa, és fonamental que l’Estat racionalitzi els seus costos perquè l’atenció dels ciutadans compti amb el màxim finançament.

És lògic que els responsable polítics, una vegada instal·lats, sentin la preocupació d’aconseguir la seva permanència. Una manera d’ampliar el nombre de votants és el d’utilitzar els ingressos de tots, durant el seu mandat, d’una manera partidista, amb l’objecte d’assegurar-se la seva reelecció.

Els pobles amb poca maduresa democràtica es veuen perjudicats, per la seva desídia en el control de la gestió pública, per un procés de transvasament de recursos cap a finalitats o sectors socials en funció, no de l’interès general del país, sinó de l’opció política que el dirigeix, donant lloc a un increment del control social, cultural i informatiu progressiu i a la creació de grans borses de beneficiaris en aquests sectors.

Aquesta fase és especialment perillosa per a la població, perquè redueix, si l’extracció és important, el flux de recursos que van destinats a finançar l’Estat de benestar i perquè, en afavorir el control de la informació, contribueix a ocultar la malversació dels ingressos públics i la incompetència del gestor polític, fent que els problemes econòmics interns no siguin detectats i corregits, la qual cosa incrementa la ineficiència i la improductividad del sistema en totes les fases.
En aquestes circumstàncies, l’increment de la pressió fiscal de la primera fase quedarà reduït en la segona, sense que mai vegin els ciutadans recompensa per al seu esforç fiscal.

En les societats desenvolupades és molt difícil que els ciutadans admetin una reducció important d’ingressos per veure’ls evaporats en una funció tan insolidària.
El nivell educatiu i la maduresa democràtica de la societat és bàsic en el canvi de comportament de la classe política.

També és important la tercera fase, doncs és la que determina la qualitat del salari en espècie. Com en una empresa amb una administració competent, l’Estat té l’obligació d’aconseguir una professionalització de la funció publica de manera que, a través de procediments d’incentivament i reconeixement de mèrits, es trobin els funcionaris millors en els llocs de major responsabilitat i la prestació d’obres i serveis públics en mans de les empreses més competitives en preu i de major qualitat.

És de gran rendibilitat per a la ciutadania el que l’Estat utilitzi tècniques de gestió que millorin les prestacions socials i redueixin el cost de les mateixes. Serien pràctiques contràries, per exemple, les adjudicacions polititzades d’obres i serveis en favor d’ofertes públiques o privades, inferiors en preu o qualitat a les seves alternatives, ja que redundaria en un encariment o en una deterioració de les retribucions socials dels ciutadans i la politització de la funció publica en benefici de funcionaris afins. En tots dos casos es produiria, igualment, un frau a la societat.

I finalment, és fonamental la competència del gestor públic, la qualitat tècnica del seu equip i l’elaboració d’un programa seriós i solvent, dirigit al ben comú i no a guanyar les eleccions. Un Estat no pot ser eficient si els seus dirigents no ho són.

Un gestor diligent, l’única preocupació del qual sigui el benestar ciutadà, estarà atent als èxits d’altres gestors públics, en relació als temes que més preocupen a la ciutadania (per exemple en relació a l’atur o a la qualitat dels serveis públics), per aplicar-los al seu propi país de la manera més immediata i amb això, intentar la seva ràpida solució.

La competitivitat de l’Estat dependrà de la relació entre el cost fiscal i la qualitat del salari en espècie que proporciona als seus ciutadans.

La no adaptació del nostre sistema autonòmic a la Unió Europea: un error històric

Els greus problemes actuals del nostre règim autonòmic crec que es deuen al desconeixement i, per tant, a la falta de preparació de la ciutadania i de gran part dels dirigents polítics, socials i mitjans d’informació, davant l’enorme repte que ens plantejava aquest procés d’unificació europea, que ha permès que la situació es deteriori fins a extrems inimaginables, com el que estem tractant en aquesta sèrie referit a Catalunya.

Llegeix més...

Segurament, el nostre futur ja no està a les nostres mans

1) MASSA ANYS DE RELAX

Encara que semble estrany, la base de l’article sobre “El nostre règim autonòmic, un camí equivocat” va tenir el seu naixement fa un munt d’anys en una sèrie sobre els efectes polítics que provocaria la conversió dels estats tradicionals en províncies d’un nou gran estat. Aquest article el vaig continuar publicant, en els anys posteriors i en l’últim quinquenni, a Notarios y Registradores, ¿Hay Derecho?, Penedès Econòmic i en altres publicacions, com El Economista.

Llegeix més...