Som a la sisena setmana de l’estat d’alarma per la crisi del Covid-19 i la gran capacitat d’adaptació de les persones fa que ja ens hàgim acostumat a un entorn amb l’economia mundial parada i gran part de la població confinada. En canvi fa pocs mesos érem incapaços d’arribar a acords per frenar el canvi climàtic, recordem la cimera mundial pel clima, sense acords.
    Ha calgut arribar a una situació extrema per reaccionar i en aquest cas probablement ens en sortirem, amb més o menys dificultats, però penso que el Coronavirus ens ha de servir per entendre que les persones som molt febles i que cal que tinguem molta cura del nostre entorn si no volem posar en risc la nostra pròpia existència.

    Fa només un mes, en aquesta mateixa secció, parlàvem dels problemes de mobilitat de les comarques de la Vegueria Penedès, en un context de certa preocupació en el món empresarial per la desacceleració econòmica que s’esperava pel 2020. Ningú s’imaginava que al cap d’un mes portaríem 15 dies confinats a casa per un virus.
    En poques setmanes tot ha canviat, i moltes coses han deixat de ser prioritàries per deixar pas al repte col·lectiu d’eradicar el Covid19. Una situació que ens farà canviar com a persones i com a societat. Caldrà que ens replantegem moltes coses: estem disposats a continuar assumint els riscos de la dependència tecnològica i de matèria prima? tenen sentit molts dels llargs desplaçaments diaris per anar a treballar? Són algunes de les preguntes que ens ballen pel cap. Esperem que aprenguem dels errors comesos i que els canvis siguin a millor!
    Però primer s’ha de superar aquesta crisi i per fer-ho és indispensable una intervenció forta dels estats. És una situació excepcional i per tant calen mesures d’urgència, extraordinàries i temporals molt potents. El RDLL 8/2020 va ser un primer pas important, però insuficient, i els seu desenvolupament està sent força decebedor.

    Quan els habitants de les comarques de la Vegueria Penedès parlem de mobilitat ens ve de seguida una llarga llista de greuges i problemàtiques al cap: el peatge caríssim de la C32, el desdoblament de la C15 entre Vilafranca i Igualada, les deficiències del servei de rodalies, i més….
    Certament la llista és molt llarga i cal reclamar urgent millores. Però tinguem present que, tot i els greus problemes, som comarques ben comunicades, a mig camí entre Barcelona i Tarragona, a poca distància de l’aeroport i amb una via directe cap a la Catalunya Central. Una bona situació logística que afavoreix sinèrgies econòmiques amb bona part del país i fora d’ell. Per tant és un punt fort que tenen les nostres empreses i sent positius podríem dir que “el got està mig ple”.

    Aquesta setmana llegíem a diversos mitjans de comunicació que l’any 2019, per primer cop, les ofertes de treball que demanen titulats en FP han superat les demandes que requerien titulats universitaris. Ofertes de treball que sovint són difícils de cobrir o queden vacants, amb la qual cosa els salaris d’aquest perfil estan pujant i l’índex d’atur baixa. Així en el conjunt d’Espanya l’atur dels titulats en FP es situa al voltant del 15%, mentre en el cas dels universitaris és del 30%.

    S’acaba l’any, aquells dies que sembla que “s’acabi el mon”. Estem tots amb presses per realitzar les últimes operacions de l’exercici, esperant poder tancar amb els resultats desitjats. Tot això mentre s’ultimen els pressupostos de l’any 2020, en un entorn cada cop més canviat, molt convuls i ple d’incerteses.
    Com ens afectarà el Brèxit? Quin futur té la Unió Europea? Crec que tots compartirem que cal una reforma de la UE perquè ara mateix és dèbil i això afecta la competitivitat de les empreses. La desacceleració de l’economia, una realitat, quina durada i quina intensitat tindrà? I desprès, un tema que no puc deixar de comentar: la cimera mundial pel clima, sense acords. Un indicador de la impossibilitat de posar-nos d’acord per fer front al principal repte dels propers anys, preocupant.

    Catalunya és un país amb una llarga tradició associativa. Són entitats que es constitueixen per atendre les inquietuds o necessitats de determinats col·lectius o senzillament per unir esforços i són grans generadores de competitivitat i de cohesió.
    Però quan les associacions creixen sovint es perden de vista els objectius iniciats i s’acaben destinant molts esforços a generar recursos per poder mantenir l´estructura de l’organització. L’associació va deixant de tenir sentit perquè deixa de servir als interessos dels socis.

     Ja és a la venda el número 126

    Subscripció newsletter Penedès Econòmic

    Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
    i rebràs totes les notícies en un sol correu