Cert dia, un savi va visitar l’infern. Allà, va veure molta gent asseguda al voltant d’una taula opulentament servida. Estava plena d’aliments apetitosos i exquisits. No obstant, tots els comensals tenien cara de afamats i el gest demacrat: Havien de menjar amb escuradents; però no podien, perquè eren uns escuradents tan llargs com un rem. Per això, per més que estiraven el braç, mai no aconseguien endur-se res a la boca.

Un crustaci estava molt orgullós de la seva closca. Deia a un peix:
- “Sí senyor; el meu és un castell molt fort. Quan el tanco, ningú no pot fer més que apuntar-me amb el dit.”
Així, mentre estaven parlant, es va sentir un xip-xap. El peix va fugir ràpidament, mentre que l’altre es va tancar al seu embolcall.
Va passar una bona estona i el crustaci va començar a preguntar-se què havia passat.
Com que tot semblava molt tranquil, va obrir les valves per indagar i va notar que ja no es trobava en el seu mitjà habitual.
Efectivament, estava al costat de centenars d’altres animals semblants a ell, en una parada del mercat, sota un cartell que deia:
- “1000 el quilo”

Hi havia una vegada... un membre de la tribu índia es va presentar furiós davant del seu jefe per informar-lo que estava decidit a prendre venjança d’un enemic que l’havia ofès greument.
Volia anar-hi immediatament i matar-lo sense pietat!
El jefe el va escoltar atentament i després li va proposar que anés a fer el que tenia pensat, però, abans de fer-ho, omplis la pipa de tabac i la fumés amb calma al peu de l’arbre sagrat del poble.

Hi havia una vegada... Un empresari agricultor, de poc estudi, que participava tots els anys en la principal fira d’agricultura de la seva ciutat. El més extraordinari és que ell sempre guanyava any rere any, el trofeu: blat de moro de l’any. Entrava amb el seu blat de moro a la fira i sortia amb la faixa blava recobrint el seu pit. El seu blat de moro era cada vegada millor.

Hi havia una vegada, ... Quatre viatgers provinents de diferents països que seguien la mateixa ruta van ajuntar els pocs diners que tenien per comprar menjar.
El persa va dir: “Comprarem angur”.
L’àrab va contestar: “No, jo vull inab”.
El turc no va estar d’acord i va exclamar: “D’això res, jo menjaré uzum”.
El grec va protestar dient: “El que comprarem serà stafil”.
Com que cap sabia el que significaven les paraules dels altres, van començar a barallar-se entre si. Tenien informació, però no tenien coneixement.

El distret va ensopegar amb ella ...
El violent la va utilitzar com a projectil ...
L’emprenedor, va construir amb ella ...
El pagès, cansat, la va utilitzar de seient ...
Per als nens, va ser una joguina ...
Drummond la va poetitzar ...
David, va matar amb ella Goliat ...
I Miquel Àngel li va treure la més bella escultura ...
En tots aquests casos, la diferència no va estar en la pedra, sinó en l’home. No existeix “pedra” en el teu camí que no puguis aprofitar per al teu propi benefici.

 Ja és a la venda el número 121

Subscripció newsletter Penedès Econòmic

Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu