PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Controlar la ira

Hi havia una vegada... un predicador que, quan era nen, el seu caràcter impulsiu el feia esclatar en còlera a la menor provocació.
Quan finalment es calmava, gairebé sempre se sentia avergonyit i batallava per demanar excuses a qui havia ofès.
Un dia el seu mestre, que el va veure donant justificacions després d’una explosió d’ira a un dels seus companys de classe, el va portar al saló, li va lliurar un full de paper llis i li va dir:
-¡Arruga’l! El noi, no sense certa sorpresa, va obeir i va fer amb el paper una boleta.
-Ara -va tornar a dir-li el mestre- deixa-ho com estava abans.
Per descomptat que no va poder deixar-ho com estava. Per més que tractava, el paper sempre romania ple de plecs i d’arrugues.
Llavors el mestre va rematar dient:
-El cor de les persones és com aquest paper. L’empremta que deixes amb la teva ofensa serà tan difícil d’esborrar com aquestes arrugues i aquests plecs.
Així va aprendre a ser més comprensiu i més pacient, recordant, quan està a punt d’esclatar, l’exemple del paper arrugat.

Aquest conte posa de manifest la importància de controlar la ira, saber gestionar les nostres emocions i expressar el nostre desacord i enuig amb contenció.
La ira és una emoció que s’expressa a través de l’enuig o ressentiment; és una alteració poderosa i difícil de controlar.
Tots hem sentit com aquesta fúria ens envaeix i ens venç, actuant de manera inadequada amb les persones que ens envolten. Després, ens penedim del nostre comportament i actuació però, ja és tard, ja està fet!

El més important que hem de fer és acceptar l’existència d’aquesta emoció; en acceptar-la sabem que podem controlar-la.
No es tracta de no enfadar-se: sinó de saber gestionar-lo, i de saber expressar el nostre malestar, disconformitat o enuig sense atacar l’altre, sempre des del respecte, i no recórrer mai a la violència.
És important saber gestionar les frustracions o el nostre enuig sense perdre els papers.
Ser sincer o expressar les nostres emocions no justifica fer-ho de qualsevol manera; és important fomentar la paciència, control de les nostres emocions i comunicació amb els altres.
El respecte ha de ser un valor fonamental en la nostra vida: gràcies al respecte ens evitarem anar per la vida arrugant papers.

Reaccions a l’adversitat

Hi havia una vegada... Una filla es queixava amb el seu pare sobre la vida. No sabia com seguir endavant i, cansada de lluitar, estava a punt de donar-se per vençuda. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre.
El pare, un reconegut xef, la va portar a la cuina. Va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre foc fort. Quan el líquid estava bullint, va posar pastanagues a la primera olla, un parell d’ous a la segona, i alguns grans de cafè a la tercera.
La filla va esperar amb impaciència, preguntant-se què estaria fent el seu pare. Als vint minuts ell va apagar el foc, va posar les pastanagues en un recipient i els ous en un altre, va colar el cafè i el va servir en una gerra. Mirant a la seva filla, li va preguntar:
-Estimada, què veus?
-Pastanagues, ous i cafè -va ser la resposta.
Li va demanar que toqués les pastanagues: estaven toves. Després li va dir que trenqués un ou: estava dur. Finalment, li va demanar que tastés el cafè. Ella va somriure, mentre gaudia el ric aroma de la beguda. Humilment, la jove va preguntar:
-Què vol dir això, pare?
-Aquests tres elements -va explicar ell- s’han enfrontat a la mateixa adversitat: l’aigua bullint, i cada un ha reaccionat en forma diferent. La pastanaga, forta i dura, es va tornar dèbil, fàcil de desfer. L’ou era fràgil; la closca fina protegia el seu interior líquid, que després d’estar a l’aigua bullint es va endurir. Els grans de cafè van transformar a l’aigua, convertint-la en la rica beguda que et reconforta i s’escalfa. Què ets tu? -li va preguntar el cuiner a la seva filla-. Quan els problemes truquen a la porta, ¿ets pastanaga, ou o gra de cafè?

Llegeix més...

Reacció a la provocació

Hi havia una vegada... A prop de Tòquio vivia un gran samurai, ja ancià, que es dedicava a ensenyar el budisme zen als joves.
Malgrat la seva edat, corria la llegenda que era capaç de vèncer qualsevol adversari.

Un dia un guerrer conegut per la seva total falta d’escrúpols va passar per la casa del vell. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: esperava que l’adversari fes el seu primer moviment, i, gràcies a la seva intel·ligència privilegiada per captar els errors, contraatacava amb velocitat fulminant.

Llegeix més...

El cercle de l’odi

Hi havia una vegada... Un important empresari, que estava enfadat i va renyar el director d’un dels seus negocis.

El director va arribar a casa i va cridar a la seva dona, acusant-la que estava gastant massa perquè hi havia un abundant dinar.


La senyora va cridar l’empleada, que després de la reprimenda, va trencar un plat i va donar un cop de peu al gos perquè la va fer ensopegar.

L’animal va sortir corrent i va mossegar una senyora que passava per allà. Quan ella va anar a la farmàcia, per fer-se una cura, va escridassar al farmacèutic perquè li va fer mal l’aplicació de la vacuna. Aquest home va arribar a casa i va escridassar la seva mare, perquè el menjar no era del seu grat.
La senyora, font d’amor i perdó, li va acariciar el cap mentre li retirava el plat i li deia:

Llegeix més...

... Veurem ...

“El meu amic té una granja. Com li encanta fer les coses a l’antiga, no posseeix cap equip mecànic i utilitza un cavall per llaurar el seu camp. Un dia, mentre estava llaurant, el cavall es va desplomar, mort. Al poble tots van compadir al meu amic.

Llegeix més...

Canviar jo perquè canviï el món

Hi havia una vegada... algú que va dir sobre si mateix:
“De jove jo era un revolucionari i la meva pregària consistia a dir a Déu:” Senyor, dóna’m forces per canviar el món”.
“A mesura que vaig fent-me adult i vaig adonar-me que m’havia passat mitja vida sense haver aconseguit canviar una sola ànima, vaig transformar la meva pregària i vaig començar a dir:” Senyor, dóna’m la gràcia de transformar a quants entren en contacte amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics. Amb això em dono per satisfet”.
“Ara, que sóc un vell i tinc els dies comptats, he començat a comprendre l’estúpid que jo he estat. La meva única oració és la següent: Senyor, dóna’m la gràcia de canviar-me a mi mateix. Si jo hagués pregat d’aquesta manera des del principi, no hauria malgastat la meva vida”.

Llegeix més...

               PENEDÈS DATA           

                L'INFOGRÀFIC             

 Ja és a la venda el número 69